“És una escopeta?”, demanen. “No, és una sopeta!”. LaSala, ubicada a Ca n’Oriac i adreçada al públic infantil, va exhibir ahir Sopa de pedres, basada en el popular conte portuguès, però actualitzada al context de les penúries que pateixen les persones refugiades que migren a Europa.
Interpretada per les actrius Anna Farriol i Júlia Santacana, el resultat és una tendra narració molt rica en disciplines. Més enllà de l’actuació corporal i el cant en directe, també inclou titelles i ombres xineses. Tal com diu la directora, Mireia Fernández, “el teatre infantil permet utilitzar uns recursos estilístics que el teatre adult no hi té accés”. I posa com a exemple una escena de Sopa de pedres: “Amb un titella, podem fer que un personatge voli. Però quants maquinistes necessitaries per fer volar un actor de carn i ossos?”. També hi ajuda l’escenografia, relativament senzilla però molt versàtil: pot ser la casa de l’àvia, una pastera a la deriva i un poble europeu.
I anem ja al nus gordià: com s’explica una realitat complexa i dura a criatures d’entre 3 i 5 anys? Que siguin petits ho fa més difícil? “Amb els nens es pot parlar de tot. La diferència és que un adult té una motxilla més gran de significats. Si dius la paraula refugiat davant la canalla, no ho entenen. Però tan sols necessiten que els posis més antecedents”, indica la directora.
Teatre autoeditat
També és part de l’obra, inserida en l’anomenat teatre documental. “Vam intentar conèixer de primera mà les vivències de persones migrades. Documentar-se és important; si no, acabes caient en tòpics”, diu Fernández. Dit i fet, van entrevistar-se amb migrants de diferents espais d’acollida com l’Església de Santa Anna (Barcelona).
I és que l’educació és cohesió social. I la cultura ens farà lliures. No són lemes progres, sinó paraules que s’omplen de sentit amb iniciatives com Sopa de pedres. O si no, que aixequi la mà l’adult que hagi vist una obra centrada en els menors no acompanyats! Doncs vet aquí que ahir desenes de criatures sabadellenques ho van fer. I encara en seran més amb les representacions previstes fins diumenge.
L’obra funciona com una xarxa antirumors, que molts ajuntaments han posat en marxa els darrers anys amb voluntarisme. I de desmuntar els discursos de l’odi. “És una bruixa pudenta!”, li diuen a l’Alma. “És una escopeta?”, li demanen amb desconfiança. “No, és una sopeta”. Primer només hi duu una pedra, però després s’omplirà d’aliments (d’aquí ve l’adaptació del conte).
Potser no només ha de ser una funció obligatòria per a les escoles de Sabadell. Potser ho hauria de ser per al conjunt dels adults. I és que cal demanar-nos: quantes Almas tenim a Sabadell?
Un públic que no mira el whatsapp
Assistir a una funció escolar és en si mateix un experiment social. Cal posar alçadors de plàstic a cada butaca per tal que les criatures vegin l’escenari. L’edat? 3, 4 i 5 anys. Abans que comencin, unes explicacions tant per a nens com per a adults. Als adults: “apagueu els mòbils i no feu fotos, ja que desconcentren les actrius a l’escenari”. Mini punt per al públic infantil: no tenen cap telèfon amb el qual despistar-se ni enviar missatges. I a la canalla: “Sentireu uns sorolls de guerra, com de petards. Però no tingueu por, no són de veritat”.
Ep! No només és l’aprenentatge de distingir el que és real i el que no ho és, en les primeres edats. També és la capacitat intrínseca d’entusiasmar-se amb qualsevol cosa. De tenir una mirada pròpia i ballar i botar i cridar i palpar. Com explicava Rachel L. Carson en el seu llibre El sentido del asombro (Editorial Encuentro), la curiositat infantil és un magnífic tresor que per algun motiu anem perdent a mesura que ens allunyem de la infantesa. Seria bo que si les fades protectores existissin, ens beneïssin amb curiositat perpètua. De no perdre mai la possibilitat de la sorpresa.
Són com petits xampinyons de colors, abillats amb els xandalls corporatius de les seves respectives escoles. De tant en tant, s’aixequen de la mà de la mestra per anar al lavabo. De vegades parlen, tot i que mantenen l’atenció quasi tota l’obra, i no és poc: són 50 minuts. I això no evita que s’escolti un “ja s’ha acabat?” enmig del silenci de la sala. Ni que les mestres facin sonors “shhhht” de tant en tant. Però està per veure si aquesta colla de petits bojos han estat més respectuosos que un públic adult aparentment senyorial.
