JOSEP GISBERT

Benvinguts al territori!

[Per Josep Gisbert, periodista]

El territori és, ras i curt, el sòl que trepitja cada dia una persona en un lloc determinat. I el territori també és, d’acord amb els diccionaris, un terreny o un tros de terra, la grandària del qual pot ser molt variable, en què o hi viu algú o hi ha alguna cosa o s’hi fa alguna activitat (o tot a la vegada), que acostuma a tenir entitat administrativa pròpia o fins i tot política. Dit amb un exemple, els habitants de la Creu Alta es passegen pel territori del seu barri, que alhora pertany a un territori més ampli que és Sabadell, que com a ciutat té el seu propi territori, que alhora forma part d’un altre territori més gran que és el Vallès, i aquest de Catalunya, i aquest d’Europa, i així anar fent. I això és igual aquí i a la Xina.

És igual a tot arreu, menys a Barcelona. Barcelona, de fet, es veu que, contravenint totes les lleis de la naturalesa, no en té, de territori. Només cal sentir com, d’un temps ençà, certs habitants de la capital –capital de Catalunya, però que ara la seva alcaldessa, Ada Colau, vol que esdevingui segona capital d’Espanya– fan servir el terme i el concepte territori per referir-se a la resta de Catalunya que no és Barcelona, i a tot estirar algun municipi contigu de l’àrea metropolitana, i per contraposar-les. Que si el territori aquí, que si el territori allà, que si al territori hi passa no sé què, que si al territori hi ha queixes de no sé qui… Els més abonats a aquesta pràctica són els dirigents polítics i també els professionals dels mitjans de comunicació, que últimament estan tan desbocats que fins i tot parlen del territori com si fos un ésser viu. “El president de la Generalitat s’ha reunit amb el territori” (sic), va arribar a dir un periodista de TV3 que informava dels danys causats pel temporal Gloria “al territori”. I es va quedar tan ample.

El que fan realment tots plegats amb aquesta dialèctica és alimentar el discurs que confronta –i enfronta– Barcelona amb la resta del territori de Catalunya, i viceversa, i ho fan des d’una òptica absolutament centralista que el que amaga és la superioritat moral i el menyspreu amb què la capital veu i tracta el país del qual, mal que li pesi, forma part. Un discurs, a més, que no tan sols denota que Barcelona viu d’esquena a Catalunya, sinó que sovint hi viu en contra. Un discurs, en fi, que respon al punt de vista dels habitants d’aquesta ciutat encaixonada entre la Mediterrània i el Tibidabo, a l’est i a l’oest; i el Besòs i el Llobregat, al nord i al sud –aquest és, justament, el seu territori–, que es pensen que darrere la muntanya no hi ha res i que el món comença i acaba a l’asfalt de Barcelona. És una concepció completament urbanita de la societat, que venera el totxo i el ciment i menysté tot el que faci olor de verd i de vida rural en general, i que malauradament està encara molt estesa en segments d’aquesta metròpoli –els que diuen que es consideren més progressistes– que es disposa a reviure, de la mà d’aquests mateixos, els seus dubtes existencials sobre de quin país, o territori, és capital.

I, per cert, si Barcelona aposta per ser la segona capital d’Espanya abans que la capital de Catalunya, llavors Sabadell s’ha de reivindicar com la capital autèntica. D’actius suficients per ser-ho en té, i al llarg de la història ha demostrat en més d’una ocasió ser no només una ciutat capdavantera, sinó, en molts aspectes, la primera ciutat de Catalunya, ni tan sols eclipsada per la poderosa ombra de Barcelona. No en va Sabadell és capital del Vallès Occidental, de les terres catalanes i del món en general, com diu l’eslògan del col·lectiu Pura Ceba que molts ciutadans d’aquest racó del planeta han fet seu. Perquè aquesta sí que és una bona manera d’entendre què és el territori.

Benvinguts al territori!

Comentaris
To Top