Mentre alguns continuen enrocats en debats estèrils sobre quan es podrà reprendre la competició en el món de l’esport i alguns esportistes posen traves per acceptar una rebaixa en el sou, en molts casos astronòmic, la sabadellenca Olga Domènech ha esmicolat aquell mite que diu que tots els esportistes viuen en una bombolla. Ella ha fet un pas endavant i s’ha posat a la primera línia d’acció per fer front a l’embat generat pel coronavirus.
Formada com a auxiliar d’infermeria i tècnica de documentació sanitària –va treballar a psiquiatria del Taulí durant dos anys–, Domènech, actualment jugadora del CN Terrassa, ha estat l’encarregada d’aixecar desenes de títols, entre els quals, cinc Copes d’Europa defensant els colors blau-i-blanc del Club Natació Sabadell, convertint l’entitat nedadora en el màxim exponent del waterpolo estatal i gran dominador en la darrera dècada a Europa.
Domènech, treballant al Taulí / CEDIDA
Des del passat 23 de març, però, la rutina diària de la gran capitana va fer un gir de 180 graus per desig exprés. De compaginar la gestió d’una cafeteria a Barcelona i l’exigència d’una esportista d’elit amb entrenaments a l’Àrea Olímpica sota les ordres de Xavi Pérez, a salvar vides al Parc Taulí. “Veia les notícies i m’estava tornant boja i vaig pensar que podia ajudar d’alguna manera. Un cop vaig tenir-ho tot organitzat a l’empresa, i després de parlar amb el Xavi [Pérez], em vaig posar en contacte amb el Juli [Fernàndez], que em va facilitar la comunicació amb el Taulí”, explica. Dit i fet.
A contrarellotge, i acompanyada d’un equip totalment nou i desconegut, Domènech és una més a la sisena planta del centre hospitalari. “No volia cap tracte distintiu. Simplement, volia aprendre i impregnar-me després d’estar deu anys lluny de la sanitat sense que això es convertís en una càrrega per als meus companys”, confessa la sabadellenca.
Amb el pas dels dies i les setmanes, el personal de la sisena planta comença a saber qui hi ha darrere de l’EPI. “El fet d’anar mig disfressats fa complicat que se’ns reconegui. De mica en mica ho he anat explicant, però sempre sense la intenció que això canviï. Continuo sent l’Olga, una més, com la resta dels meus companys que m’han ajudat molt des del primer dia”, comenta orgullosa.
“El primer dia vaig veure tres morts”
Durant els torns de 12 hores, Domènech s’encarrega de fer un seguiment dels pacients amb les consegüents cures, donar menjar a aquells que no es puguin valdre per ells mateixos i controlar les constants vitals, sempre sota la supervisió dels metges, entre altres feines. Aquesta tasca l’ha dut malauradament a afrontar escenes difícils de pair. “Fins que no et trobes al davant de la situació no te’n fas una idea. És molt important saber gestionar les emocions, saber donar la mà al pacient fins a l’últim moment, si bé és cert que ningú està preparat per controlar-les”, explica. Una d’elles, la que difícilment podrà oblidar, la va viure només arribar, el passat 23 de març: “El primer dia que vaig arribar es van morir tres persones a la planta. No estava acostumada a veure ni a netejar morts”, relata.
Sobre aquesta vivència, Domènech explica que “ara l’esport ha passat a un cinquè pla després de veure el que passa a l’hospital. El més important és que la meva família està bé. Després d’això, ens haurem de replantejar la vida”.
