El dia 1 de maig del 1955, el Papa Pius XII va instituir la festa de Sant Josep Obrer. A la plaça de Sant Pere, davant de milers de fidels, va pronunciar: “L’humil obrer de Natzaret, a més d’encarnar davant de Déu i de l’Església la dignitat de l’obrer manual, sigui també el previsor guardià de vosaltres i de les vostres famílies”.
Aquella santificació no tenia cap altre objectiu que el de posar una nova celebració al calendari. Era una maniobra per buidar de contingut la Festa del Primer de Maig o Dia Internacional dels Treballadors i vestir la celebració d’aquell dia amb fe i religiositat. Més d’acord amb els designis de l’Església. La Festa del Treball, tot i ser una festa oriünda dels EUA, era seguida majoritàriament arreu del món per ateus i per comunistes.
Poc seguiment va tenir aquella proclama. Un dels països que la va adaptar va ser Espanya, que, ignorant olímpicament el Primer de Maig, celebrava la festa de San José Artesano. Però mentre el dictador es feia homenatjar per les agrupacions de Coros y Danzas, a Sabadell, com a altres ciutats, la policia vigilava, perseguia, detenia i reprimia desenes d’activistes.
El dia 1 de maig del 1967, a Madrid va tenir lloc la X Demostració Sindical celebrada amb motiu de la festivitat de San José Artesano. Aquell dia, a la llotja del Bernabeu, Franco, Carmen Polo i un munt d’autoritats eclesiàstiques, civils i militars van seguir les actuacions de les diferents agrupacions de Coros y Danzas de l’Estat espanyol. En canvi, a Sabadell, concretament a Ca n’Oriac, hi va haver un gec de mastegots, quan un intent pacífic de manifestació va ser brutalment reprimit pels grisos. Es va acabar amb diversos ferits i nombrosos detinguts.
El Primer de Maig és una festa de la classe obrera, que es celebra des del 1889, per rememorar els fets de Chicago de l’any 1886. Un homenatge als anomenats Màrtirs de Chicago, treballadors executats per haver participat en els fets de Haymarket. Una sospitosa explosió durant una manifestació per demanar les 8 hores va determinar l’execució de cinc anarquistes i tres cadenes perpètues.
Vuitanta anys després, a Sabadell, la fundació de CCOO va esperonar la mobilització de la classe obrera. L’octubre del 1966, a Can Rull, es van fundar les Comissions Obreres. La representació dins del sindicat era ben transversal, estava integrat per comunistes, socialistes i catòlics. Tots ells, antifranquistes.
El dia 1 de maig del 1967, la Festa del Treball clandestina es va celebrar al bosc de San Julià. Tot seguit es va organitzar una manifestació pacífica que baixava per Ca n’Oriac. La policia estava expectant. Tres dies abans s’havien recollit a les barriades de Sabadell 15.340 fulls subversius. En arribar al pas a nivell, el tinent de la policia va donar dos minuts per a la dispersió, però sense esperar gens va tocar el xiulet ordenant l’atac. Es va organitzar un intens sarau de cops de porra i cops de pal. El posterior informe policial deia: “Los agentes fueron agredidos por los manifestantes con piedras y palos, resultando herido grave un teniente y varios guardias con contusiones”. Els manifestants van fugir i es van refugiar a l’església, on van estar tancats tota la nit. L’església va quedar assetjada. L’endemà, i sembla que amb el permís de l’arquebisbe, la policia va entrar amb violència i va detenir tothom, paisans i sacerdots. Vint-i-un dels detinguts passarien pel TOP el març del 1969, amb condemnes de presó.
L’any 1968 es repetia l’estratègia de l’any anterior. La preparació de l’1 de maig va ser intensa. Més de setanta pintades pels barris. El dia 29 d’abril, la policia va recollir més de 15.000 paperetes dels carrers. La manifestació al Centre va ser impossible. La zona estava “infectada de grisos i de polis secrets”. A la plaça de Barcelona va començar a haver-hi mobilitzacions. A la Creu de Barberà la presència era d’unes 4.000 persones. La manifestació massiva no va ser possible. L’alcalde Burrull respirava tranquil. Tot i així, hi va haver diversos detinguts, entre ells, sis sacerdots i dos seminaristes.
L’any 1969 començava malament. El dia 24 de gener es va declarar l’estat d’excepció, que va durar fins al 25 de març. Tot el mes d’abril hi va haver desenes de detencions de persones per activitats comunistes. El dia 1 de maig, diverses manifestacions llampec per tota la ciutat van acabar amb una gran manifestació a Campoamor.
Així varen ser els Primers de Maig fins a la mort de Franco
Varen ser centenars els activistes implicats, perseguits, detinguts i empresonats per aquella lluita, dels quals van transcendir noms com: Antoni Farrés, Joan Moles, Gerónimo Vázquez, Ginés Fernández, Joaquín Zamoro, Francisco Aguilar, Simón Saura, Celestino Sánchez, Àlvar Garcia Trabanca…
Després de la mort del dictador, la primera celebració autoritzada del Primer de Maig va ser el dia 1 de maig del 1978.
