[Per Carles Fité, periodista]
Si no hi ha cap sorpresa d’última hora, avui comença a Andalusia el play-off d’ascens a la Segona Divisió A, en una de les temporades més estranyes de la història del futbol i de la del Centre d’Esports Sabadell. Segur que tindria un capítol destacadíssim en la segona part de El Club de mi vida, el llibre que va escriure el meu pare, Joaquim Fité, explicant els primers 90 anys de la història del club i que ara la família n’hem tret una segona edició.
Però una cosa està claríssima: objectiu complert. Tots hauríem firmat l’agost passat estar disputant gairebé un any després el playoff d’ascens a la categoria de plata. Això és el que volíem i passi el que passi demà, la temporada ha estat un èxit. Veníem de patir a Olot en un partit agònic a vida o mort i ara estem a tres partits d’entrar al futbol professional.
Evidentment que és difícil, gairebé impossible, perquè el fet de no ser primer de grup et complica molt més les opcions, però és una situació tan imprevisible que no descarto qualsevol escenari. I tampoc ajuda el rival. Un filial que ha pogut entrenar-se en millors circumstàncies que el Sabadell, que s’ha pogut rodar millor en competició i molts jugadors amb dinàmica de primer equip, i a més sent la meva última opció el dia que es va fer el sorteig.
Però és una situació tan excepcional que hem de veure com s’adapta cada equip. A jugar sense públic per exemple, un fet determinant per a alguns jugadors que creixen en circumstàncies adverses o d’altres que es trauran una part de pressió i potser jugaran millor. La manca de ritme de partits també serà clau, les dinàmiques. I sobretot, saber que t’ho jugues tot a una carta, que no hi ha marge ni per a l’error ni per a l’especulació.
Un dels avantatges que tindran els arlequinats és que no tenen res a perdre. Sabem que no tenim el pressupost més alt dels 16 equips que han arribat a aquesta fase final, ni de bon tros. Que no tenim el suport ni la infraestructura d’un primer equip, com és el cas dels filials. Que sens dubte adulteren altament la competició, amb fitxatges i sous estratosfèrics. Hi ha jugadors que ells sols valen tot el pressupost del Sabadell. Però mentre no facin la lliga de filials, haurem de lluitar també contra aquestes adversitats.
I ho mirarem des de la televisió i ho escoltarem per la ràdio perquè no queda més remei. Una de les impotències més grans que viurem serà no poder estar físicament a l’estadi. I de ganes no en falten. Només hem de veure les imatges de com l’afició va acomiadar l’equip aquesta setmana, o de com s’ha engalanat la ciutat gràcies a iniciatives diverses com la que va encapçalar aquest diari. Perquè l’afició arlequinada no ha fallat mai, segurament és l’únic que no ha fallat en els més de 115 anys d’història.
Abans de saber si pujarem o no, és bo felicitar la gent responsable de fer la feina ben feta, perquè les decisions i els reconeixements s’han de fer independentment dels resultats. Aquesta és una de les claus del futbol. Tenir clares les idees i les estructures i després veure si l’atzar et concedeix un gol, una falta o un penal. Però la feina és la mateixa. La del president, Esteve Calzada, arribant com a salvador d’un club que anava a la deriva i gastant hores i diners per ressuscitar-lo. Bruno Batlle, sempre al seu costat i aprenent la idiosincràsia d’aquest club. Manzanera, creant una plantilla equilibrada i amb una relació qualitat-preu increïble. I sobretot l’entrenador, el cos tècnic i els jugadors, que han fet possible aquest somni. Tant de bo es faci realitat.
