JOSEP GISBERT

Els estalvis són dels ciutadans

[Per Josep Gisbert, periodista]

Encara que el govern espanyol s’hagi vist finalment obligat a fer-se enrere, havia fet bé l’Ajuntament de Sabadell de no voler-li cedir ni un euro dels seus estalvis. Això és, si més no, el que va acordar el ple en una moció aprovada per ERC, Crida per Sabadell, Junts per Sabadell, Ciutadans i Podem, és a dir, tots els grups menys el del PSC, que significa 17 regidors a favor –inclòs un de l’equip de govern– i 10 en contra. La pega és que, com passa lamentablement massa sovint en el món de la política, i de forma especial en un sistema tan presidencialista com el municipal, les iniciatives d’aquesta mena tenen caràcter simbòlic i no vinculant, de manera que l’última paraula queda en mans de l’alcaldessa, Marta Farrés, que podria decidir exactament el contrari del que havia negat el ple. Quedaria lleig, molt, però ho podria fer.

Han sigut molts els municipis –de Barcelona a Terrassa passant per Barberà del Vallès o Badalona per citar-ne alguns dels més propers– que han rebutjat aquesta estranya operació creditícia que el que en realitat amagava és que el govern espanyol no té ni un duro a les seves arques per fer front a les necessitats d’un moment tan complicat com l’actual, segurament perquè algú o alguns se’ls han polit alegrament en coses que no tocaven, la llista de les quals segurament tothom deu tenir al cap (aeroports sense avions, autopistes sense cotxes, trens de gran velocitat sense passatgers, material militar del tot innecessari...). La resposta de molts ajuntaments, per tant, no és estrany que hagi estat contrària a aquesta mena de confiscació dels seus superàvits, tret dels que erròniament es mouen per ser del mateix color polític, el del PSOE, que ara hi ha a la Moncloa.

Publicitat

I és que si els municipis tenien prohibit fins ara per llei disposar dels romanents respectius, com és que de cop i volta no passava res per cedir-los graciosament al govern espanyol a canvi d’una pírrica quantitat a fons perdut i una devolució que s’hauria produït cap allà el 2030 o el 2035? I és que si arran de la crisi del coronavirus ara calen moltes inversions i despeses que abans no estaven previstes, com és que convenia que els recursos necessaris per sufragar-les passessin primer pel govern espanyol en lloc que se’ls gastessin directament els ajuntaments? N’hi havia prou de canviar la llei perquè poguessin fer ús dels fons que són seus, perquè són els municipis els que els han estalviat, en comptes de recórrer a cabrioles per dissimular que el govern espanyol no té líquid per fer front a res. Que és exactament el que no li ha quedat més remei que acabar fent, encara que només sigui de forma provisional, per sortir del pas un cop la maniobra inicial li ha fallat estrepitosament, la qual cosa no vol dir que a la mínima que pugui no ho torni a intentar.

Els diners que els ajuntaments tenen guardats als bancs són dels ciutadans que els han pagat amb els seus impostos, i per tant han de revertir exclusivament en benefici d’aquests ciutadans i no de ningú més. I això no deu costar pas tant d’entendre. Oi que socialment ha acabat formant part de la plena normalitat una proclama tan revolucionària com que la terra és per a qui la treballa? Doncs de la mateixa manera els estalvis dels municipis són dels seus ciutadans. I punt.

Per tot plegat no s’entendria que, si arriba el cas que el govern espanyol torna a parar la mà, l’alcaldessa de Sabadell es deixés endur perquè el color polític del PSC és el mateix que el del PSOE i fes el contrari del que ha decidit majoritàriament el ple de l’ajuntament. De nyaps en nom d’aquest servilisme mal entès ja se n’han fet prou, i alguns de ben recents (la destrossa de la pista d’atletisme, sense anar gaire lluny). De necessitats per cobrir a la ciutat no en falten, i molts sabadellencs segur que li podrien fer una llista ben llarga.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top