[Per Marc Argemí, periodista]
Hem vist militars fent de portaveus, epidemiòlegs fent de periodistes, periodistes fent de polítics, polítics fent de ciutadans, ciutadans fent de policies, empresaris fent de sindicalistes, i sindicalistes fent de no-res. El tema de la Covid, aquesta crossa que ens acompanya a totes les converses els darrers mesos, està removent els rols socials de tot un plegat d’actors. La barreja dels papers de l’auca és tan real que, a vegades, és capaç de crear situacions còmiques. Però al mateix temps, si un no està atent, pot acabar esperant peres d’un pomer, i solucions màgiques d’un venedor de fum.
Vejam alguns exemples: els militars van ser la primera de les sorpreses quan el director de la funció va decidir donar-li el paper de portaveu. Les rodes de premsa van adquirir aquell aire que devien tenir els partes de guerra, els quals per ara –i Déu vulgui que per molt temps– no he hagut de seguir perquè no hem estat en guerra. En el paper de portaveu, el militar funciona per apel·lar als sentiments patriòtics… però vaja, com ja vam comentar, a la realitat li haurien calgut alguns canvis per fer creïble el militar en la seva dramatització: el personal mèdic no són soldats, i les medicines no són míssils.
Als epidemiòlegs i altres experts de l’àrea de les ciències mèdiques els hem posat un micròfon i una càmera. Els hem donat veu, però gran part de vegades usant-los com a vehicle de substitució per la no compareixença dels qui haurien de fer de portaveus, de periodistes o de polítics. Un científic està sempre obert a la nova evidència científica, sempre cercant el millor tractament, la millor prevenció, les millors mesures de salut pública… però el científic és capaç de canviar d’opinió i d’incorporar matisos, fet al qual els mitjans i els polítics ens tenen poc acostumats: i per quan el científic vol aclarir un punt concret del que ha dit, la seva afirmació anterior ja ha agafat aires d’ordre immutable en algun altaveu d’aquest orgue de grills en què s’ha convertit la nostra opinió pública. Massa tard, pobre matís, i pobre científic a qui se l’acusa de coses que no ha dit. El científic té dret a equivocar-se, perquè de fet a cop de proves pot anar avançant.
Els principals culpables de la desubicació dels experts –convertits en polítics o tertulians sense voler ni sense saber interpretar aquests papers, perquè no tenen totes les dades– són els periodistes, que els han exigit certeses i posicionaments nítids, quan del que saben és d’evidències científiques i escenaris possibles. El periodisme, a cop de portada, ha anat pujant la temperatura social d’alarma, que al seu torn ha acabat aclaparant els polítics. I els polítics, amb algunes excepcions, sovint han sobreactuat o s’han vist superats per les circumstàncies. Els polítics han fet de ciutadans de peu, plorant com plorem tots, o anant a cuidar un familiar malalt o admetent que tot plegat és massa complicat. Els hem vist en la mateixa tessitura que nosaltres, els ciutadans. Però és clar, essent això molt comprensible, la realitat és que polítics i ciutadans no estem a la mateixa situació: ells tenen la nostra confiança –i el sou corresponent– per gestionar això i el que han de fer és política. Els ciutadans, al nostre torn, bé i assumint el paper de secundaris disciplinats de la pandèmia –com els papers genèrics de les obres teatrals, com el paper de poble o gent– se’ns ha estat donat també el paper de policies. En la pitjor de les tradicions inquisitorials, ens hem deixat empènyer al paper de criticar el veí que no es posa la mascareta, renyar el nen que juga a deshora, o constrènyer l’àvia a una solitud inhumana perquè tenia la temerària idea de voler veure els seus nets.
I podríem seguir. Ara que ja estem surfejant la segona onada, per què no tornem cadascú al seu paper, i ens centrem a fer molt bé el que millor sabem fer?
