[Per Josep Ramon Giménez, periodista]
Soc pagès i tinc un hort de producció. I el tinc perquè d’ell en visc, més o menys bé. Tinc bona terra, hi poso un adob equilibrat, espero que el temps sigui propici per a la sembra i el desenvolupament de les plantes i també que la producció es cotitzi bé quan surti al mercat. Però també serà important que si planto patates, posem per cas, colgui els trossos grillats a una distància de 30 a 40 cm i en rengleres de cavallons separades a uns 70 cm l’una de l’altra. Ara bé, si planto els grills només a 10 cm de separació i els cavallons els separo només a uns 30 cm, el més probable serà que moltes plantes s’acabin morint i que les supervivents em donin unes patates escarransides. Si actuo així, empès per la cobdícia o per refer-me de la crisi de la collita anterior, provant que la sort em sigui favorable i, tot i encomanant-me a Sant Isidre, al final acabaré venent quatre patates al marge de la carretera, tindré dret després a demanar ajuts públics per compensar les meves pèrdues?
L’exemple és senzill, però aquests dies de noves i estrictes mesures de restricció pels rebrots de contagis que estem vivint, m’ha vingut bé per referir-me a la responsabilitat dels propietaris o gestors dels establiments a l’hora de controlar els aforaments del públic. S’ha parlat molt de la responsabilitat de la ciutadania, que fer front a la pandèmia és cosa de tothom, que els responsables polítics es barallen entre ells i confonen la població, la qual els perd la confiança, que calen ajuts als sectors en crisi i que aquests no arriben o arriben tard. Però el fet és que dins d’aquest aiguabarreig acabem patint les conseqüències negatives tota la ciutadania. Perquè sabem que la crisi econòmica i social té l’origen en la crisi sanitària. Bé doncs, centrem-nos a controlar els contagis! Això és prioritari, redeu!
I com que ja veiem que som una cultura amant de la proximitat social i que en les trobades i reunions ens relaxem i ens oblidem que hi ha un mal bitxo invisible agotzonat entre les taules d’una terrassa o les de dins de l’establiment, o en els passadissos-túnel de segons quines botigues i supermercats mini, crec que els responsables dels establiments haurien de dur un control dels aforaments absolutament fidel a les mesures que marquen les autoritats científiques per evitar els contagis. No fer de policies, com algun amic em retreia fa poc, sinó de gestors responsables del seu establiment. Perquè fent el viu i volent encabir més clients dels permesos per recuperar-se del confinament anterior, el que estan fent és llençar pedres no només sobre la pròpia teulada, sinó també sobre la d’aquells propietaris que gestionen els espais correctament. I després seran els primers que reclamaran ajuts i organitzaran manifestacions contra les autoritats que decreten mesures de prevenció més rígides. Amb la paraula responsabilitat associarem la paraula solidaritat.
I ja que parlo de solidaritat, em referiré a la que no mostrem, com a ciutadania i institucions, cap als col·lectius de persones migrades que malviuen entre nosaltres, sense papers i són carn de canó de la ultradreta. Aquesta pústula que li ha sorgit a la convivència democràtica s’alimenta de la xenofòbia i de les fake news contra els col·lectius de migrants que van amarant a poc a poc la gent més desinformada. Al costat d’aquesta aberració ultra, citaré aquí l’exemple de solidaritat que durant el confinament van tenir els manters sense papers que conviuen amb altres col·lectius migrants a l’edifici la Caracola del Raval de Barcelona, amenaçat de desnonament. Uns 45 d’aquests manters van cosir més de 14.000 peces sanitàries entre gorres, bates i mascaretes, tant per a hospitals com per a residències i col·lectius vulnerables. Si aquesta acció solidària l’hagués fet un col·lectiu de persones d’aquí, hauria rebut mil afalagaments. En canvi, allà segueixen els migrants ara per ara, esperant que les autoritats els donin els drets de ciutadania que es mereixen.
