Publicitat
MARC ARGEMÍ

Jo no soc ximple!

[Per Marc Argemí, periodista]

Dècades de paternalisme infantilitzador no podien passar debades. El model cultural dominant a la manera de fer política i d’administrar la cosa pública les últimes dècades als nostres entorns queda més ben resumit en el lema Jo no soc ximple!, que feia servir determinada botiga d’electrònica, que en qualsevol dels llocs comuns sobre el que és una democràcia i que hem donat per bons de forma irreflexiva.

Però resulta que les coses són com són, i no com diem que són. I per més que diguem que vetllem pel bé de tots, que no volem que ningú no quedi enrere o que cerquem el bé comú, tot plegat és paper mullat a no ser que es tradueixi en comportaments individuals que incorporin aquesta faceta col·lectiva. La suma d’interessos individuals no és suficient per crear una societat amb una idea compartida d’aquest bé comú.

Si penso en les botigues d’electrònica i la seva reivindicació de la murrieria és perquè en la gestió de la pandèmia es podrà criticar la gestió pública, però hi ha part de gestió personal –distància, mans, mascareta, que no és tan complicat!– que deu haver fallat. I si no volem caure en els populismes ni en els totalitarismes –plantejaments utòpics de seguretat o d’ordre que són impossibles sense que ens prenguin llibertats que van costar molt d’aconseguir–, val més que introduïm el concepte de responsabilitat personal al costat del de llibertat.

Publicitat

Això, en realitat, ja és un lloc comú: el model liberal dominant està en qüestió. El Papa Francesc acaba de plantejar un desafiament de primer ordre amb el document Fratelli Tutti, on assenyala els punts clau del col·lapse cultural que estem seguint en directe. Un escrit que està despertant l’interès molt més enllà del cercle dels creients, i que és una lectura que segurament aportarà idees a tot l’arc parlamentari, des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra.

No podem admetre un govern que sigui més aviat una mainadera, per més que de vegades la irresponsabilitat individual sembla que l’estigui justificant. Anem cap a un autoritarisme de baixa intensitat, respost amb una mena de pulsió anàrquica infantil d’alguns i amb una por paralitzant d’altres, un còctel que permet que vagin passant les setmanes i trobem el més normal del món que arribin a regular el que passi dins les nostres cases... perquè no sembla que siguem capaços d’administrar-nos el nostre propi àmbit de llibertats. I, a més, amb un poder que ha aconseguit que trobem antipàtic el control parlamentari –quina eina tan necessària– i les garanties judicials.

El populisme demana que responguem a aquest autoritarisme amb un plantejament dissident utòpic que tampoc promet res factible, sinó que és la resposta de l’enuig. I ja se sap, sota els efectes de l’enuig no es prenen les decisions més prudents.

No sé què em fa més por, si els autoritaris o els utòpics. Tampoc crec que la solució estigui a agafar una mica de cadascú. Pot ser que soni una mica massa naïf, però jo optaria, primer, per una limitació de les nostres expectatives respecte a la capacitat de la política de partits: si no hi ha un canvi cultural, un canvi en els comportaments, no hi haurà un canvi polític. Si els administradors són irresponsables, potser alguna culpa tenim els administrats. Cal plantejar comportaments emergents, més responsables i més inclusius, que superin l’individualisme que entronitza el jo no soc ximple. Si no hi ha interès comú a escala personal, tampoc hi haurà bé comú en l’àmbit social.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top