Sovint, les generacions més joves identifiquem com a pròpies certes expressions artístiques, com ara les performances. O fins i tot la seva paternitat i maternitat.
Ans al contrari: ja estaven més que inventades. Fina Miralles (Sabadell, 1950) ho demostra a la retrospectiva que li dedica el MACBA: Soc totes les que he sigut. N’ha sigut tantes com ha experimentat amb el seu propi cos, en diferents accions artístiques.
Una bona mostra es pot veure a la retrospectiva que el museu del Raval va inaugurar la setmana passada i que es podrà veure fins al 31 de desembre del 2020. Mentre duri el confinament perimetral de cap de setmana, millor anar a Barcelona entre setmana. Ara bé, aquesta mostra és un must. Imprescindible.
Una de les instal·lacions que es recreen físicament és l’habitació plena de palla de la sèrie Translacions, que data d’inicis del 1974 i havia de ser estrenada a l’Acadèmia de Belles Arts, concretament a la Sala Tres (el soterrani especialitzat en art conceptual).
I diem “havia de” perquè mai es va estrenar a Belles Arts, direcció de la qual va demanar a Miralles que recollís la palla cada dia i deixés net el terra, cada dia en acabar l’horari de visites. Miralles s’hi va negar i els va acusar de poc més que censura. Eren temps en què alguns socis amenaçaven d’estripar el carnet, en veure les exposicions “modernes”. Ai las, quina intensitat! Al món d’avui no existeix aquesta censura, però tampoc aquella tensió artística. Perquè si pica, hi ha vida. Sigui com sigui, avui, 46 anys més tard, Miralles recrea al MACBA la instal·lació polèmica.
A la gàbia / DS
I a tot això, què hi mostra? Al llit dorm un arbre, a l’armari les pedres, la sorra a la calaixera i el terra és ple de palla (mireu la foto principal). I és que la relació amb la natura és protagonista en l’obra de Miralles. Igual que l’arbre dorm al llit, ella va ser plantada a un hort, de Sant Llorenç Savall, en el revers de la sèrie Translacions (del 1973).
No és l’única ocasió en què es naturalitza: també es cobreix de pedres fins a fer-se una capa més, s’omple de fulles d’arbre fins a semblar un espantaocells i es cobreix amb sorra de la platja per ser fosa amb l’horitzó de la platja.
Sens dubte, Miralles subverteix l’ordre. Gira la truita, en un gest radical. Com ara a la performance Imatges del zoo, estrenada a la Sala Vinçon l’any 1974, en la qual es tanca en una gàbia, tal com si fos un animal salvatge, mentre “allibera” les feres en plans fotogràfics a l’aire lliure.
Acció la Costa Brava / DS
Una altra recordada acció és la de les sabates que deixaven escrit el seu nom talment com si fos una petjada (havia afegit un tampó amb tinta a la sola de les seves sabates). “L’objectiu era posar en evidència aquell sentit possessiu, dient que el lloc per on passo és meu”, explica Miralles.
També Standard, l’acció que va dur a la Galeria G l’any 1976. L’artista va seure a una cadira de rodes lligada de mans i peus i emmordassada. Davant seu, un televisor projectant imatges de dones que complien amb el rol de gènere establert: la primera comunió, el casament, la bellesa, les tasques domèstiques, la maternitat…
La retrospectiva també exhibeix un conjunt de postals dibuixades, conegudes com les Suites de Paris (1987 i 1988), així com el preciós dibuix El primer bany de la sirena (1989).
Patateres que formen part d’una de les obres de Fina Miralles, en una de les sales de l’exposició temporal que li dedica el Macba / ACN
Soc totes les que he sigut.
Fina Miralles Museu d’art contemporani de Barcelona // Fins Al 31-12-2020
