JOAN MARCET

Coexistència pacífica

[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]

Diumenge de confinament perimetral urbà. Sortim de casa als volts de migdia i en arribar a la cantonada ja hem d’esquivar tres ciclistes que transiten per la vorera –evidentment sense mascareta, perquè se suposa que ells estan fent esport – i tot esquivant bicicletes continuem en direcció al quiosc de la plaça. De cop ens avança un ciclista a tota velocitat, esquivant ell els vianants i amb uns altaveus a tota pastilla. I continuem transitant cap al quiosc. Després d’adquirir la premsa, continuem pel tram central tancat al trànsit, és a dir, adaptat per a vianants. I seguim esquivant tot tipus de bicicletes, petites i grans, individuals i en grup. Ens desplacem a la vorera i quan arribem a les zones de vianants, paral·leles a l’eix central, ens hi refugiem per tal d’intentar evitar les bicicletes. Però encara és pitjor. Hi són en grups nombrosos, amics i famílies a punt d’encetar una cursa, en colla esportista, o en trànsit individual, i, evidentment, això en un espai més estret.

La descripció que acabo de fer no és ni inventada, ni respon a la mala sort d’un dia, ni molt menys comporta una aversió contra els ciclistes. De fet, de retorn a casa, per un carrer de voreres més estretes i obert al trànsit, ens creuem amb altres ciclistes que transiten pel mig del carrer, com correspon, sense envair l’espai reservat als vianants. Aquests sí que sembla que venen de fer esport. La descripció del primer paràgraf vol cridar l’atenció sobre un problema de convivència no resolt, entre vianants que passegen i transiten per voreres o zones per a vianants i vehicles que ocupen sense miraments els espais reservats a qui va a peu.

Sí, vehicles. Així defineixen tots els diccionaris les bicicletes: “Vehicles de dues rodes…”. I si són vehicles, o bé han de tenir els seus espais per transitar – i en el cas de Sabadell tenim més de 60 quilòmetres de carrils bici urbans, de nord a sud i d’est a oest, més de 56 quilòmetres de carrils periurbans, i un centenar llarg de quilòmetres de zones 30 –o bé, quan no tenen espai propi, han de conviure amb altres vehicles o amb els vianants–.

Els vehicles motoritzats han de respectar les bicicletes al màxim. La fragilitat dels ciclistes és evident i la seva seguretat ha de ser una prioritat. D’aquí la profusió d’espais reservats a ells en exclusiva (encara que massa vegades hi podem veure altres vehicles estacionats ocupant el seu espai), i l’admissió d’ocupació d’espais reservats als vianants, com les voreres d’una determinada amplada.

Potser el que ens cal, a tots plegats, és pensar com transitem pels nostres carrers i places, i buscar aquesta coexistència pacífica entre vianants a peu i bicicletes, i també amb altres instruments de trasllat ràpid que s’han posat de moda en els darrers temps. Les voreres i els carrers d’ús dels vianants estan pensats per a la mobilitat a peu primordialment, i si han d’enquibir a vegades aquests vehicles lleugers (bicicletes, patinets, monopatins, segways…), caldria que es tingués en compte la prioritat dels vianants. Es pot conviure, però amb cura per part de qui ho fa amb un vehicle, per lleuger que sigui. Cal trobar l’equilibri entre tots.

Ara que sembla que s’enceta a la nostra ciutat la discussió d’un nou Pla de Mobilitat Urbana Sostenible, per al període 2021-2026, és una magnífica oportunitat per posar totes aquestes qüestions sobre la taula i racionalitzar l’ocupació de l’espai públic. Si realment es vol incrementar la mobilitat a peu, tot generant espais segurs i confortables per als vianants, i a la vegada promoure modes més sostenibles en el desplaçament urbà que facin disminuir la utilització dels vehicles privats motoritzats, caldria a la vegada definir bé els instruments i les prioritats, així com conscienciar la ciutadania per a una millor coexistència, harmonització i compatibilitat d’aquestes prioritats. És possible si tots hi posem de la nostra part, amb civisme i consciència ciutadana.

Comentaris
To Top