Josep Mercadé, periodista
Dir que aquest Nadal és atípic és una obvietat tan gran com que portem deu mesos d’absència de contacte humà. La dosi de distància ens marca tant que, us confesso, quan veig una pel·lícula o qualsevol reportatge previ a la pandèmia se’m fa estrany trobar la gent tan propera l’una amb l’altra. Crec que estem canviant i que recuperar l’estat anterior potser no serà tan fàcil com ens pensem.
En aquest vaivé emocional comunicatiu en què s’ha convertit aquest malson que s’anomena coronavirus hem assolit una nova fita. L’arribada de la vacuna és una alenada d’aire fresc en un món enrarit. S’ha presentat com una mena de Bienvenido Mr. Marshall malgrat els advertiments i les reserves dels experts sobre la rapidesa per aconseguir la immunitat de grup.
Tot i que les dades de la pandèmia no són bones, pel nombre de contagis, de rebrots, i de velocitat de transmissió del virus, seria injust criminalitzar la població per incomplir les normes i recomanacions que aquests dies ens reiteren fins a no poder més. Segur que hi ha qui no en fa cas. D’altra banda, no sembla fàcil, en un context urbà, mantenir aquests criteris de distància entre els familiars i les altres persones.
Cadascú pot fer una anàlisi de la seva situació de distància i dels seus contactes. Segur que la presència virtual s’ha incrementat de forma exponencial fins al punt que, mirat en fred, ens podem preguntar si realment és possible mantenir molt de temps aquesta situació.
Us parlaré de la meva distància. En aquests moments no estic a la ciutat. El meu entorn és molt poc habitat i les possibilitats de veure altra gent més aviat són reduïdes a no ser que em desplaci. Tinc la família més propera vivint a Alemanya, però fa un any que no ens trobem. Aquests dies hem tingut l’oportunitat de gaudir dels més petits a través de la pantalla de l’ordinador. Ens han mostrat els regals, els hem vist jugar i fer tota mena de moneries. En aquesta distància no resulta gens fàcil interactuar amb ells. En el nostre cas hem de salvar també l’inconvenient de l’idioma.
L’experiència, però, resulta estranya sí, però alhora ens reconforta i fa que, per uns instants, ens sentim més propers. Ens repetim que no és el mateix, que ens voldríem tocar i abraçar. No sabem si encara haurem d’esperar molt més temps. Però l’esperança que tot plegat pot ser molt aviat una realitat fa que emocionalment ens aixequi els ànims.
