[Per Genís Ribé i Monge, historiador]
La història no és cíclica, però ensenya. És un mirall que ens despulla. És com un déja vu, però no ben bé… o sí?
Vivim en una paradoxa constant. L’independentisme no és cosa de fa quatre dies, ni molt menys. Amb perspectiva històrica se n’haurà d’escriure i molt, sobre l’independentisme català. Ja n’hi ha de bibliografia especialitzada, però no la suficient per haver-se creat cap corpus de referència prou rigorós i exhaustiu. Però avui, a punt d’acabar-se aquest maleït any pandèmic, em ve de gust mostrar-vos què pensava un parent meu (un tiet avi), ara fa 97 anys, gairebé fa un segle! Al·lucinareu… o no?
Feliu Ribé Anfruns, un dels fills del qui fou el primer alcalde de la Segona República a Sabadell, Salvador Ribé Garcia, va escriure un article senzill però contundent a la revista L’Avenir. Setmanari d’esquerres, el 25 d’agost del 1923 (núm. 151, any IV, p. 3, consultada a l’hemeroteca de l’Arxiu Històric), que portava per títol Els federals davant Catalunya. Només us en remarco dos fragments:
“[…] I jo em pregunto: Senyors ¿és que els federals tenim de lluitar tota la vida per aquesta fórmula federativa de govern que, de fet, trenta anys enrera hauria sigut un pas de gegant per Catalunya? Quant allavors les aspiracions dels catalans quedaven abastament acomplertes dins la fórmula federativa, però avui no, les nostres aspiracions i necessitats són molt altres, tothom les coneix. […] La història es repeteix. Si el Mestre [Pi i Margall] visqués aquest moment culminant de Catalunya, ja no demanaria per nosaltres l’autonomia, ja demanaria per Catalunya la independència, ja hauria profetitzat als nostres governants el temps que manca per organitzar-nos i obtenir la llibertat. Per què? Perquè quan, com un bon mestre, consultaria als seus deixebles, veuria que la necessitem, que la volem.”
En Feliu feia aquestes reflexions en referència al paper de Pi i Margall durant l’aixecament a les colònies i la guerra de Cuba, en què demanava que calia donar-los autonomia, de manera ràpida; no se li féu cas i aleshores va dir: heu fet tard, ara toca la independència!
La carta estava datada a Sabadell (ciutat) el 19 d’agost del 1923. Poc després, el 15 de setembre, un cop d’estat militar, avalat pel rei Alfonso XIII, instaurava la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Després, set anys més tard, arribaria la Segona República, proclamada pel triomf electoral i democràtic de les esquerres, el mes d’abril del 1931. I després, cinc anys més tard, una altra rebel·lió militar feia esclatar una guerra sagnant, la guerra d’Espanya, que duraria tres anys. Els vencedors, feixistes, assentaren una nova dictadura, més cruenta i bèstia que l’anterior, liderada pel caudillo Francisco Franco. I milers d’espanyols i de catalans emprengueren el camí de l’exili. Entre aquests, en Feliu i el seu germà Joan, ambdós joves militants del Centre Català d’Esquerra, que travessarien l’Atlàntic per anar a parar a Buenos Aires, on s’hagueren de quedar i refer les seves vides. No podien tornar a la Catalunya derrotada, estaven massa compromesos amb la República i amb el país. Va haver de ser el vell alcalde Ribé qui, amb 70 anys, després d’haver patit i superat un procés judicial en aplicació de la Ley de Responsabilidades Políticas, va haver de creuar l’oceà amb la seva muller, Maria Anfruns, per poder veure un net acabat de néixer del seu fill Joan. Arribà a Buenos Aires cap a l’octubre del 1942 per passar una llarga temporada amb els seus familiars, i també per poder veure un altre fill seu, en Genís, que ja feia uns anys que havia anat a fer les Amèriques, sense gaire èxit, per cert (era el meu avi). A l’alcalde republicà li sobrevingué la mort el 27 de febrer del 1944, ben lluny de la seva ciutat i d’una part de la família que restava a Sabadell.
Centre Català d’Esquerra Sabadell, any 1932 / Fotografia de Miquel Ribera Pinyol
Totes les històries familiars condensen de manera gairebé màgica un munt d’història en majúscules. Som un microcosmos, una part diminuta d’un engranatge, però també participem del mecanisme, també fem anar el rellotge del temps. Aquells Ribé van formar part de la història del país, tenien uns ideals, van lluitar per defensar-los, van ser vençuts i represaliats, i van haver de marxar de la seva terra i deixar-ho tot. Uns volien una república federal (el besavi, un Pi i Margallià convençut), els altres eren declaradament independentistes avant la lettre (els tiets avis, uns joves que acabarien militant a l’emergent Esquerra Republicana de Catalunya dels anys trenta).
I, per cert, ara que estem celebrant el centenari de l’assassinat de Francesc Layret, hem de recordar que aquest setmanari en què es publicà aquesta carta el va fundar ell l’octubre del 1920: l’editava el Círcol Republicà Federal de Sabadell. Layret no era independentista, cert: era federalista i seguidor del pensament polític de Pi i Margall, però també simpatitzà amb el comunisme emergent de l’època, era lliurepensador, va exercir, amb absoluta dedicació i passió, d’advocat defensor dels treballadors, era catalanista. I també va ser un ferm alineat amb la lliure determinació dels pobles. I per això, i per moltes coses més, el van assassinar. No ho oblidem.
No, la història no es repeteix, però sovint sembla un pèndol d’un rellotge, que va i torna, va i torna… I no, aquesta pandèmia no ha estat la primera de la història, ni tampoc serà la darrera. Però l’espècie humana les ha anat superant, i la ciència, que no la fe, ens ajudarà a seguir donant corda al nostre avenir.
