En aquest temps de crisi s’escolten receptes i diagnòstics de tota mena. Per a uns, la solució rau en la mà visible de l’ Estat, mentre que per a altres el camí que cal seguir és el de la llibertat econòmica sense més limitacions que les que les que el propi mercat imposi. La qüestió, però, no és tan senzilla: ni el mercat ni l’Estat, per si sols, poden resoldre els problemes econòmics i financers.
El camí a seguir el marca el
vell postulat dels liberals clàssics europeus: tanta llibertat com sigui possible i tanta intervenció, avui diríem regulació, com calgui. En altres paraules, l’exercici de la llibertat econòmica requereix de condicions de racionalitat i solidaritat que només una regulació justa i adequada pot garantir. De la mateixa manera, l’activitat pública de regulació existeix i es justifica en la mesura que proporciona aquests patrons de justícia i adequació que permeten al mercat complir la funció que li és pròpia.
Aquella sentència de Hegel que l’Estat és l’encarnació de la idea ètica ha fracassat, com ho demostra l’experiència europea del segle passat. Igualment, l’afirmació dels seguidors de l’Escola de Chicago de que el mercat és la font i el fonament de les llibertats, ha sumit als neoliberals en una aguda i profunda crisi. Si això és així, com sembla, la gran pregunta sobre la funcionalitat i sentit de la regulació ha de contestar tenint en compte precisament el principi de subsidiarietat i el principi de solidaritat, dos dels principis de l’Ètica social i política més oblidats i preterits en aquest temps.
En efecte, la regulació, com el mercat, no és una finalitat en si mateixa. Més aviat es tracta d’un mitjà que ha d’estar dissenyat perquè el mercat pugui funcionar de la millor manera possible, en condicions de racionalitat, de proporcionalitat i de justícia. És a dir, perquè el mercat no es regeixi per la llei de la selva i per evitar que circulin al seu través tot un conjunt d’artificis destinats a l’engany i el frau sota formes més o menys enginyoses.
Per tant, la regulació ha de controlar-se perquè no sorgeixin en el seu nom més organismes públics, més funcionaris i més reglaments que condueixin a transformar el que només és una activitat de vigilància, control, verificació i supervisió, en una forma, més o menys subtil, de direcció de tota l’activitat econòmica.
Un document recent del G -20 alerta sobre aquest problema quan assenyala que “encara que reconeixem la necessitat de millorar la regulació del sector financer, hem d’evitar una sobrerregulació dels mercats, que podria el creixement econòmic i exacerbar la concentració dels fluxos de capital a tot el món, inclosos aquells que es dirigeixen als països en vies de desenvolupament‘ El mercat no és un fi, la regulació tampoc. Són mitjans i com a tals han de contemplar-se en les normes jurídiques. En cas contrari, seguirem instal·lats en el gran estigma intel.lectual actual: el pensament bipolar i maniqueu que, pel que es veu, encara té molts seguidors. Es-perem que per poc temps.
