Es diu que la unitat és la propietat que tenen les coses de no poder dividir-se ni fragmentar-se sense alterar-se o destruir-se. He llegit que alguns analistes polítics fan servir el concepte de propòsit d’unitat per recomanar-lo als estats com a eina imprescindible per combatre la crisi sanitària i econòmica provocada per la pandèmia de la Covid-19.
Fa anys vaig tenir una xerrada amb una persona a Hèlsinki. Davant la meva estranyesa, aquell finlandès em comentava que si allà un ciutadà quedava a l’atur, l’estat li oferia un subsidi d’un import com 3 vegades el d’aquí, li cobria el pagament de la hipoteca o el lloguer de la llar segons cada cas i també es feia càrrec de les despeses del cotxe, eina imprescindible per viure l’hivern del nord. Per acabar-ho d’arrodonir, em va dir que la majoria de ciutadans no volien estar a l’atur, perquè els provocava una certa culpabilitat el fet de servir-se en benefici propi dels recursos de tots, i també els portava a una mena de sentiment de vergonya per trobar-se en aquesta condició temporal. És clar, com podeu pensar, mentre m’explicava aquestes condicions m’imaginava com seria l’aplicació d’aquestes mateixes mesures a casa nostra.
Sigui per la climatologia extrema o per qualsevol altre condicionant sociocultural dels finlandesos, trobo que és un bon exemple d’estat amb gent que té propòsit d’unitat pel bé comú. Espanya seria al meu entendre força diferent. La famosa picaresca local en un moment donat pot ser un graciós recurs artístic per a escriptors o guionistes de pel·lícules, però en moments complexos com el que vivim es converteix en un factor corrector negatiu, que genera desconfiança i tira per terra moltes polítiques solidàries amb els més vulnerables, a la vegada que disminueix socialment l’empatia envers els altres. La corrupció sistèmica i una identitat no compartida o acceptada per molts són alguns dels aspectes que dificultaran sortir d’aquesta crisi adequadament com faran altres països.
Aquests primers dies d’anuncis d’ajudes veiem que empresaris i autònoms no n’estan sortint ben parats. Aquesta falta de propostes genera angoixa a aquest col·lectiu, que a sobre veu com els seus col·legues d’altres indrets europeus estan ben tractats per les seves administracions.
Imagino que deu ser difícil oferir un pla efectiu quan tens poca caixa i un deute públic molt elevat, però com deia la setmana passada en una entrevista Finn Kydland, Premi Nobel d’Economia 2004, cal mantenir el capital humà per no destruir les empreses, i per aquest motiu cal inversió financera i eines de fàcil aplicació per a tothom. A diferència de les conseqüències d’una guerra convencional, acabada la pandèmia no haurem de reconstruir ponts ni carreteres, sinó que haurem de tornar a produir riquesa empresarial, i ens sortirà més a compte mantenir les empreses, autònoms i treballadors que no pas deixar-los caure ara. Com ell, molts economistes aposten clarament per fer esforços perquè el motor no pari, aconseguir mantenir-lo en ralentí, ja que el cost d’engegar noves empreses i crear nous llocs de treball seria lent i molt més car.
Esperem que l’excés d’anàlisi no ens porti a la paràlisi.
