La televisió porta a la fama, i la fama pot portar a la política. Eugenia Parejo (Gines, Sevilla, 1940), és una rara avis de la campanya electoral per les eleccions generals d’aquest 28 d’abril. Als seus 79 anys, aquest dissabte ha participat en un acte d’ERC a Sabadell, en què ha reclamat la llibertat pels polítics independentistes empresonats i en especial la del seu amic Oriol Junqueras. Si està aquí és per ell, no se sent política sinó amiga. Ara tanca la llista dels republicans al Congrés per Barcelona en el número 31.
Parejo es va donar a conèixer a partir d’un programa de ‘Salvados’ el 2014 en què el líder republicà visitava una família andalusa. Reconeix que no està habituada als actes i les entrevistes, “però com que tot m’importa un formatge, dic el que em sembla”, diu.
Com va conèixer Oriol Junqueras?
El vaig convidar a casa meva, Jordi Évole és el precursor d’aquesta història. [Ell] pensava que el problema que tenen els catalans és que són igual de desconeguts que els andalusos. Les famílies andaluses de classe mitjana som els desconeguts, perquè allà o hi ha els ‘senyorets’ del diner fàcil que el tenen a Madrid i viuen de rendes o la gent que va haver d’emigrar perquè no se li donaven oportunitats.
Però hi ha una classe mitjana a la que jo pertanyo, que és gent que ha viatjat força, ha estudiat, que som els perfectes desconeguts. Això és el que va pensar el Jordi i ens va posar en contacte a l’Oriol Junqueras i a mi. Un dia ens vam ajuntar a casa meva i vam veure que érem gent normal.
En què coincideix amb ell?
Som gent d’esquerres, republicans, demòcrates, roja, gent que ha llegit, viatjat, que no té por a parlar amb gent diferent. No només ens ajuntem amb qui pensa com nosaltres, tant a l’Oriol com a mi ens agrada parlar amb gent amb qui no tenim res a veure.
S’indigna quan el veu a la presó?
És clar. L’Oriol pensa que les coses s’han d’arreglar a partir que construïm ponts, que es trenqui el que s’ha trencat, que ens coneguem, així de fàcil. Per això després vam fer els altres programes que vam fer; primer va ser idea de l’Oriol i meva, li vaig comentar al Jordi, ho va trobar fantàstic i es van fer quatre programes de ‘Bienvenidas al norte, bienvenidas al sur’ (La Sexta). La història eren set dones andaluses, cadascuna del seu pare i la seva mare, d’idees polítiques, educació i estatus social -aquesta paraula sona fatal- diferents, que van conviure a Catalunya amb set dones també diferents per demostrar que la convivència és possible. I ho és.
A Sabadell, una part important de la població va venir d’altres llocs d’Espanya, també parla en castellà, però dubta del projecte independentista. Què els hi diria?
Que jo no vull que Catalunya s’independitzi, però com a demòcrata vull que tingui un referèndum legal. L’1 d’octubre jo vaig estar aquí, la nit anterior estava amb l’Oriol a Montserrat. Ell és catòlic de missa i jo sóc agnòstica, i vam estar molt bé. Ell deia referèndum, jo deia festa; i vaig estar a tots els col·legis que vaig tenir temps. No vull que Catalunya se’n vagi, però sí que vull que la gent pugui escollir el seu futur.
I quan es faci un referèndum efectiu, que es farà, que surti que no. Com li dic a l’Oriol, que si treu un 60% [de vots a favor], el felicito i després em poso a plorar. Però vull que es faci. I que la gent no tingui por, que la por és un horror i per això estic aquí i la gent ho veu tan estrany.
Què li diuen al seu poble quan la veuen en un acte com aquest, d’Esquerra?
A Andalusia ens estan destrossant la vida el PP i els dos partits feixistes que han entrat. En dos mesos, la destrossa que estan fent ni te la pots imaginar. Hi ha una cosa, i és que quan l’esquerra s’enfada es queda a casa i no vota, un defecte que tenim els d’esquerres. Però la vaga de fam que vam fer el dissabte de reflexió abans de les eleccions va fer que moltíssima gent, per ràbia, votés Ciutadans i els altres.
