Eren temps de bonança i d’optimisme generalitzat: l’economia marxava a bon ritme, l’atur era baix i les polítiques públiques eren potents –i dotades de partides milionàries–. L’any 2003, Manuel Bustos ja feia quatre anys que havia guanyat el seu primer assalt a l’alcaldia, i esperava poder convertir Sabadell en el somiat feu del municipalisme socialista. I ho va aconseguir.
El PSC va arrasar en els comicis del 25 de maig d’aquell any: va obtenir el 48,6% dels sufragis i 15 dels 27 regidors. Van ser 42.494 vots, 16.105 més que en les eleccions anteriors. El resultat de Bustos va acabar amb la promiscuïtat del vot sabadellenc: la ciutat ja no era comunista a les municipals, de CiU a Catalunya i del PSOE al Congrés dels Diputats. A partir d’aleshores –i durant una dècada– la ciutat va ser socialista en totes i cadascuna de les convocatòries electorals.
Els comicis van catapultar al PSC, mentre que l’Entesa per Sabadell –que aquesta vegada es presentava sense ICV-EUiA– va patir un dur revés a les urnes. El partit hereu d’Antoni Farrés va passar de 10 regidors (33,3%) a 2, amb un 6,99% dels suports. “S’apostava que l’Entesa desapareixeria. I, tot i la divisió amb ICV-EUiA, no va ser així”, reivindica Isidre Soler, que va el seu cap de llista.
Les candidatures de Manuel Bustos i del mateix Soler van ser, doncs, les dues cares de la nit electoral i dos records del que va passar a Sabadell. L’ara portaveu dels socialistes, Josep Ayuso, recorda molt bé l’esclat d’alegria a les files del PSC. Ell, aleshores amb 36 anys, va ser elegit regidor per primera vegada. “Unes 200 persones van sortir de la seu del PSC Rambla amunt”, recorda Ayuso, que es va trobar amb la comitiva a mig camí. “La gent ens aplaudia! Era una grandíssima alegria”, explica sobre amb una barreja d’il·lusió i nostàlgia. Per contra, a la seu de l’Entesa, el resultat de Bustos va ser motiu de preocupació.
Soler diu que l’estil Bustos ja es va fer veure en els primers anys de govern (1999-2003) i es van témer el pitjor amb la seva majoria: “Estàvem preocupats perquè ja vèiem com anaven les coses”, rememora, i afegeix: “Hi havia una política clientelar que, a base de subvencions i favors, ho sanejava tot i ho anul·lava tot”, denuncia l’exdirigent de l’Entesa, que recorda dos exemples en el mandat 2003-2007: “Es va obligar gent de les associacions de veïns a aprovar el projecte del Zoo i es van llançar 2 milions en el projecte de la ciutat de la Música”, sentencia. De nou a la contra, Ayuso va viure una altra realitat des de dins del govern socialista, a qui atribueix la creació d’una “ciutat del benestar”. “Farrés va posar els fonaments i nosaltres vam bastir Sabadell”, reivindica, i considera que el govern sorgit va protagonitzar el mandat “de la construcció de les biblioteques i les escoles bressol, urbanització de determinats àmbits, promoció d’habitatges públics…”.
I després, un pacte fràgil i efímer
Tot i la majoria aclaparadora del PSC, Bustos va apostar per reeditar el pacte majoritari del 1999: es va tornar a aliar amb CiU, ERC i ICV-EUiA. Quasi tots els regidors eren al govern municipal –23 de 27 dels representants del consistori– i, per tant, l’Entesa i el PP es van tornar a quedar sols a l’oposició. “Vam arribar a ser un G-23. Pràcticament un ple municipal”, recorda Ayuso. Soler, que titlla l’acord propi d’un “país bananero”, considera absurd que Bustos tornés a pactar tenint majoria i que la majoria de grups optessin “per seguir menjant de la menjadora”.
L’acord ampli, però, no va durar gaire: els fets del 27 de setembre de 2003, la coneguda com la nit del Bemba i la posterior manifestació de rebuig a la violència policial van esquerdar les confiances dins l’executiu local, on van sorgir ràpidament les crítiques dels socis minoritaris. “El PSC no va entendre les crítiques i va fer fora tota la resta del govern”, recorda Soler. Per a Ayuso, els motius de la sortida del govern van ser uns altres: “Va ser pels resultats electorals no esperats per la resta i per les divisions internes”, considera l’encara regidor.
Amb aliats o sense, el mandat que va seguir a les eleccions del 2003 va ser un camí pla per a Bustos. La seva majoria absoluta, en un context d’auge econòmic i de grans inversions, va aconseguir que es fes un nom als barris, tal com havia fet Farrés. Una gran fita dels socialistes que no duraria per sempre.
