JOAN REIXACH

Els emprenedors

Fa uns anys, conduint a prop del Capitoli de Washington, em va sorprendre escoltar com un locutor local d’una ràdio rockandrolera parlava meravelles de la cançó Black is black de Los Bravos. Sota risc de crítiques, crec que aquesta cançó yeyé és més pròpia del fil musical d’una atracció d’autos de xoc, que no pas per situar-la dins l’Olimp de les cançons de les estrelles anglosaxones dels seixanta. Quelcom similar em passa amb algunes de les start-ups espanyoles (podríem relacionar el terme a empreses de nova creació que creen productes o serveis tecnològics o innovadors): brillen momentàniament però no es mantenen.

Aquesta introducció a l’article em ve arran d’una entrevista a l’autor del llibre La Farsa de las Startups, Javier López Menacho. Ell fa afirmacions com que “Espanya ha de reflexionar sobre les start-ups, cal dir la veritat, que la majoria no sobreviuen, que no hi ha quasi finançament i el poc que hi ha sempre va a parar als mateixos llocs”. Penso que en part té raó, però és un fet arreu que no totes les empreses assoleixen l’èxit i menys la continuïtat empresarial, en aquest últim cas tant siguin noves o velles empreses.

Però no comparteixo la visió de López Menacho sobre l’emprenedoria, molt centrada en el model dels mediàtics projectes tecnològics, que poc o res tenen a veure amb els models més nostrats basats en creixements lents, amb molt sacrifici i coneixement. Segons l’informe Young Business Talents del 2017, Catalunya és la comunitat més emprenedora d’Espanya, fet que corrobora que la nostra és una manera de fer que no depèn tant de les grans tecnològiques i dels pelotazos.

L’emprenedoria ha estat sovint una excusa recurrent dels polítics, en temps de crisis, per convèncer persones sense feina de sortir de l’atur i anar il·lusionadament cap a l’autogestió. Una classe política, per cert, en què la gran majoria no han estat mai emprenedors ni tenen cap experiència ni poden aportar cap èxit professional! Però la realitat és que l’emprenedor no sempre té tan bona imatge. Per posar un exemple significatiu, un molt bon amic meu, alt directiu d’una empresa multinacional en recerca de nou projecte, m’explicava fa uns dies que ha contractat un assessor d’imatge per presentar el seu currículum a una posició on vol accedir. Dins del seu brillant historial professional, incloïa una etapa d’inversor i fundador d’un projecte emprenedor ètic. Pocs dies abans de començar el procés, dos bons headhunters (caçadors de talents) li van aconsellar de forma clara: “Cal que elimini del seu perfil la seva etapa d’emprenedor, cap multinacional cerca ningú amb aquesta iniciativa”. En quina mena de país vivim, on qui arrisca els seus diners i el seu treball per crear quelcom de profit en surt penalitzat?

Si realment els emprenedors fóssim tan ben vistos per la societat i els que governen, ens escoltarien i ens ajudarien, hi hauria una pila de programes de televisió i ràdio parlant de gent que intenta crear en qualsevol àmbit, i tindríem funcionaris a casa cada dia demanant-nos en què ens poden ajudar per tirar endavant i generar riquesa i llocs de treball. I que consti que no ho dic amb sarcasme.

L’emprenedoria, com la innovació, no és finita. Des de qualsevol lloc i en qualsevol moment pot sorgir la idea triomfadora i d’aquí el negoci, i aquesta manera de fer i pensar és enriquidora i cal estimular-la. Una altra cosa són certes tendències d’emprendre més especulatives vistes a altres llocs, que res tenen a veure amb les nostres possibilitats més humils.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top