Nascuda a Vallvidrera (1939), el destí la va portar a Sabadell. Cada dia baixava a estudiar a Barcelona, “era la noia que pujava al tren al Peu del Funicular”. En aquells viatges, va conèixer l’Andreu, qui seria el seu marit anys després, i que estudiava quart de Medicina a l’Hospital Clínic. Es va casar als 25 anys. Tot i això, en aquella època ja era gran perquè “la gent es casava molt més jove que jo”. La Montserrat ha tingut una trajectòria artística de prestigi. Ha tocat, per dir-ho així, moltes tecles. Ceramista, pintora, il·lustradora. Curiosament, els pares la van matricular als estudis de comerç, a l’Acadèmia Pràctica, a Barcelona. “És el que es portava aleshores”, diu.
Atribueix la seva vena artística a l’ensenyament que va rebre a l’escola on va estudiar dels 9 als 15 anys. Els dos mestres que va tenir encara eren de l’època de la República. “Encara que tot ho havíem de fer en castellà, les classes ens les feien en català”. Això sí, cantaven el Cara al sol tan bon punt arribaven a classe. Però cada dia feien un dibuix al natural. “Com que jo vivia a Vallvidrera, feia dibuixos de cireretes d’arboç, de bolets”. També llegien poesia de Rabindranath Tagore. No era un ensenyament convencional “però sabíem moltes altres coses”.
La formació ha estat una constant amb la Montserrat Senserrich. Ja vivint a Sabadell, l’any 68 es va apuntar a Belles Arts a l’Escola Industrial. “Allà vaig fer classes amb el mestre Brull”. L’any 1972 va anar a aprendre al taller de Lluís Clapés i va acabar obrint un taller al mateix carrer de les Paus, dues portes més enllà del taller. “Li portava les peces per coure”, explica. Aleshores va començar a anar a l’Escola Illa, on encara fa cursos. La ceràmica la va deixar definitivament l’any 1987. Volia investigar altres aspectes artístics. Fins i tot ara segueix estudiant formats nous.
Quan ja va ser mare del seu fill i la seva filla, es va matricular a l’institut Pau Vila per fer el batxillerat. “Anava amb nens i nenes petits, encara ens saludem ara quan ens veiem pel carrer”, i riu divertida només de pensar-hi. La Montserrat es defineix com a molt treballadora. “M’assemblo al pare, ell va treballar molt tota la vida”. Pere Senserrich va arribar als 101 anys. Va ser el primer bomber de Barcelona que va arribar al centenari i li van retre un homenatge.
