“En la nit dels temps, els déus de l’Olimp van encarregar als titans i els ciclops erigir un far als contraforts dels Pirineus”, diu el poema Pedraforca. I segueix: “Zeus va mantenir en les seves entranyes la fornal dels llamps, Ceres va vestir la feréstega muntanya de pastures i avets, i Diana caçadora la va poblar d’aus i animals salvatges”.
Aquests seran els versos que sonaran aquest divendres al Teatre Principal (21 h), musicats per director Joan Manau en un concert de cambra de la mà de l’Orquestra Filharmònica del Mediterrani. La soprano Anna Farrés, la mezzosoprano Marta Valero, el baríton Lluís Calvet i Jordi Boixaderes a la narració completen l’elenc.
La cantata pagana Pedraforca és un poema èpic sobre el naixement d’una de les muntanyes més emblemàtiques de Catalunya. Està escrit per Jordi Roca (1933), nascut a Ripoll però arribat amb 14 anys a Sabadell, ciutat de la qual es declara natal: “Aquí he crescut personalment i artísticament”.
“M’he dedicat a la poesia, en aquesta vida, però no pas a editar-la”
El triangle geogràfic es tanca amb Gisclareny, el poble del Berguedà des d’on contempla el Pedraforca. Allà té una casa amb la seva dona, Joana Soler, presidenta de l’entitat Joventuts Musicals de Sabadell i pionera atleta femenina en els anys de la seva joventut. Un dia hi compareix Joan Manau, amic de la família, qui es queda a dormir a una habitació on troba, justament, el poema Pedraforca. “Que el podria musicar?”, li demana el convidat al seu amfitrió. Dit i fet, Manau arrenca l’adaptació que demà veurem al Principal.
Tanmateix, Pedraforca dormia a un calaix des de finals dels anys 90, quan va ser escrit. “Estava guardat com el 99% de la meva obra poètica”, confessa Roca. “M’he dedicat a la poesia, en aquesta vida, però no pas a editar-la”, explica. Però no ho descarta.
L’estudi de la Creu Alta
De fet, als seus 87 anys, Roca descarta poques coses. “Cada dia, quan em desperto, m’assec al llit i demano: Jordi, què has de fer avui? I sempre tinc coses. El dia que no sigui així, malament”. Roca, però, és més conegut per la seva faceta pictòrica. Té l’estudi, perfectament desendreçat, a uns baixos del barri de la Creu Alta. La caseta de planta baixa i façana austera, sense balcó ni flors, amb el cablejat de l’energia penjant d’una vorera a l’altra, no permet intuir la meravella que hi amaga. El cau d’un creador.
Un llenç de Jordi Roca al seu estudi / VICTÒRIA ROVIRA
Les cintes de Joan Manel Serrat i Johannes Brahms s’apilen a la taula, vora el radiocasset. També s’entreveu una ampolla de whisky al fons de l’escriptori, entre esbossos a llapis escampats arreu. Una estufa de butà està preparada per escalfar la sala, tot i que avui no la té encesa. No necessita gaire, Jordi Roca, qui estreny la mà del seu interlocutor amb força juvenil. Jordi Roca. Té el mateix nom que la cèlebre balada de Guillem d’Efak, el bluesman mallorquí, el negret de Guinea, que va viure al Can Puiggener de finals dels 60. “Demà, en aquestes hores, ai las…”.
Als 87 anys, combina les cintes de radiocasset amb l’ús del telèfon mòbil
Un gran nu femení espera, solemne, damunt un cavallet al mig de la sala. Ha retratat la nuesa femenina des de sempre i així seguirà. “M’agradaria exposar les peces, quasi 80, com si fossin un homenatge a la dona”. La seva obra gira al voltant de la figura humana i sempre l’acompanya el simbolisme.
Una altra col·lecció en la qual treballa és la dedicada al pa, de la que en té unes 40 obres. I la línia de retrats, un altre dels seus clàssics. No falta una quarta línia de treball: “La nostra simbologia, dedicada al país”. I és que Roca no amaga les seves credencials autodeterministes, com s’observa als motius d’alguns dels quadres. “Els artistes hem de dir coses. No pot ser que agradi a tothom. Entre mantenir la cadira o prendre partit, jo prenc partit”, diu, en referència gramsciana.
De fet, Roca va militar al PSUC els anys 50. A causa d’una delació de la Interpol al règim franquista, va ser empresonat durant un any per mantenir correspondència postal amb l’exili català a Mèxic. “Hem de ser contestaris”. Ho deia a la dècada dels 50 i ho diu l’any 2020.
