[Per Xavier Guerrero, químic i exregidor d’Esquerra Republicana]
Començo amb aquest article una col·laboració amb el Diari. Intentaré aportar el meu humil punt de vista al debat general de la nostra ciutat. En tindré prou si aconsegueixo provocar una reflexió a qui em llegeixi i espero aprendre molt, així que estaré obert a la rèplica i la crítica.
Vagi per endavant, que el tema de l’ètica dels polítics és per a mi un tema principal, que hi faré esment amb freqüència i que començaré per aquí.
I crec que és un tema principal perquè les persones que prenen decisions importants que afectaran el dia a dia de la gent haurien de ser bones persones, que pensessin en el bé comú per damunt de tot, i que tinguessin uns valors ètics que els impedissin actuar d’altra manera. Tanmateix, el món de la política està estructurat de tal manera que els trepes, les males persones i els egòlatres ho tenen molt fàcil per pujar i quedar-s’hi, desplaçant les bones persones que, afortunadament, segueixen sent la majoria, encara que de vegades sembli el contrari. Hauríem de reflexionar com a societat per què això és així, per què permetem que això passi i què caldria fer per posar-hi remei.
Sovint poso l’exemple de les tres prioritats. Tots els polítics tenen tres prioritats sempre presents al seu dia a dia: ells mateixos, el partit i els veïns o el bé comú. I la diferència rau en quina posició ocupa cadascuna d’aquestes prioritats dins la seva escala de valors. Si posa al davant de tot el partit, o es posa ell mateix o els seus veïns. Normalment, les decisions seran coincidents en els tres casos: arreglar un carrer fet malbé anirà bé als veïns perquè els millorarà la qualitat de vida i també al partit i al polític, que tindran més opcions de guanyar les següents eleccions. Però, de vegades, no són coincidents, per exemple, si cal prendre una decisió que serà bona per al conjunt dels veïns a llarg termini, però provocarà un desgast al partit i/o al polític a curt termini. I llavors és quan és tan important que aquest polític tingui els veïns com a primera de les tres prioritats. Altrament, ja sabem quina decisió acabarà prenent.
Un exemple gràfic és l’episodi de l’assessor/familiar que el govern volia col·locar a l’Ajuntament com a pagament pel suport polític i que, en sortir-los malament la jugada, han acabat col·locant per la porta del darrere a la Diputació. Pot semblar només una anècdota, però al capdavall ens mostra la poca ètica de les persones implicades en l’afer i, sobretot, del mateix assessor, que per dignitat hauria hagut de rebutjar-ho. Però, és clar, renunciar a 75.000 €/any només per ètica… Es mostra aquí que la seva primera prioritat no era ni el partit ni els veïns, sinó ell mateix.
I és possible que acabi fent-ho molt bé i sigui el millor assessor de la Diputació, però quan poses en un càrrec públic de responsabilitat algú que ha demostrat tenir pocs valors ètics, com a societat estàs jugant a la ruleta russa: potser no passarà mai res, però si un dia ha de decidir entre dues opcions, una de les quals és en benefici propi o del partit encara que en contra del bé comú, ara per ara fa pensar que no tindrà problema a triar, de nou, el benefici propi.
Malauradament, com deia abans, podem trobar episodis com aquest afectant tots els partits polítics. No sabem a quantes ruletes russes estem jugant ara mateix amb persones ocupant càrrecs que per valors ètics no haurien de ser en aquests llocs o no es mereixerien ser-hi. Mentre no ens dotem d’eines efectives per combatre-ho, l’únic que podem fer és mostrar tolerància zero amb aquestes actituds, perquè el control social actuï com a arma dissuasiva.
