[Per Joan Brunet i Mauri, periodista]
Una de les característiques que Sabadell presenta i que marca la diferència quan la comparem amb altres ciutats i col·lectivitats similars és l’esperit indomable, combatiu, tossut i emprenedor dels seus habitants, tal com s’ha posat de manifest en tantes ocasions al llarg de la història local. De fet, només així pot entendre’s com Sabadell s’ha anat desenvolupant fins a mostrar-se com una ciutat capdavantera amb incomptables iniciatives tant en l’ordre finacereconomicoindustrial com en el social, cultural i associatiu; iniciatives que li han permès liderar propostes i projectes de tipologia diversa, sovint avançades en el temps. Enumerar-les seria una tasca ímproba amb el risc –sempre lamentable– de fer-ne oblit d’algunes. Apel·lo, doncs, a la benvolença del lector per estalviar-me aquesta feina, afegint que no obstant això faig meva la idea-força que l’any 1995, el llavors regidor de Cultura Pere Vidal va encunyar arran els treballs conduents l’elaboració del Mapa Cultural del qual dissortadament poques conseqüències se’n van derivar, en el sentit que Sabadell continua essent la ciutat pedrera que sempre ha estat.
És recurrent escoltar veus que diuen que Sabadell és una ciutat pobra des del punt de vista de continguts culturals. Confesso que mai no he combregat amb aquesta percepció. Molt al contrari. Crec que Sabadell és una ciutat culturalment més viva i rica del que alguns volen i diuen, pel valor que emana de la seva diversitat com a col·lectivitat. Això sí, ho és fonamentalment gràcies a l’empenta d’entitats, associacions i organitzacions que al llarg i ample de la geografia local breguen sense defallença. Passa, però, que un dels principals contres que als sabadellencs els abelleix és ser especialistes en el menysteniment d’allò que un altre fa, fent cert l’aforisme que resa que “a Sabadell cadascú va per ell”, metàfora perfecta de la forma de ser i de comportar-se dels sabadellencs. Dit d’una altra manera i sense voluntat d’ofendre ningú, ni tampoc de ferir susceptibilitats de cap mena: Sabadell continua essent fidel al model d’una ciutat en què conviuen moltes capelletes culturals que, volgudament o no o per desconeixença mútua, s’ignoren.
Per completar aquest quadre, des de l’administració local, la cultura (les polítiques culturals) ha estat des de fa temps plat de segona taula, la qual cosa permet entendre en gran part el perquè de la imatge cultural devaluada que la ciutat en el seu conjunt projecta internament i externament i que de cap de les maneres es correspon amb la potencialitat dels seus fons patrimonials ni amb la vàlua de les activitats culturals i dels protagonistes que les fan possibles.
Serveixi tot plegat per concloure que la iniciativa del govern municipal de presentar la candidatura de la ciutat per ser elegida Capital de la Cultura Catalana 2024 és una bona notícia en temps de tantes dificultats. I ho és per moltes i diverses raons, d’entre les quals en destaco dues: d’una banda, per la unanimitat que la proposta ha merescut entre els partits polítics amb escons en el consistori sabadellenc, que ha de fer pensar que potser la ciutat es trobi a les portes d’un canvi de tendència quant a la política cultural –o millor dit, a la no política– que des de l’administració s’ha desplegat al llarg dels darrers 40 anys; de l’altra, per l’oportunitat que la candidatura suposa per potenciar els actius culturals i patrimonials sabadellencs, reforçant el seu coneixement i la seva difusió, primer entre els sabadellencs mateixos i després més enllà dels sempre estrets límits d’una ciutat.
La pregunta a fer és si la ciutat –administració i administrats– sabrà treure profit d’aquest repte necessàriament col·lectiu i participatiu.
