Joan Marcet, Professor de Dret Constitucional
Ho hem fiat tot a trobar unes vacunes eficients. I tot apunta que s’han aconseguit, en un temps rècord, algunes vacunes que intentaran frenar l’expansió de la pandèmia de la Covid-19. Fins aquí tot normal i força raonable. Però mentrestant sembla que hem oblidat el debat sobre els recursos materials i humans dedicats a la sanitat pública. Sembla que en l’emergència de salut pública que estem patint ha prevalgut més la confrontació política i econòmica que el debat sobre l’aprofitament i millora dels nostres sistemes sanitaris.
En les darreres setmanes hem sentit parlar més de “salvar la campanya de Nadal” que de com “salvar vides”. El debat polític sobre un ponderat nou estat d’alarma s’ha entrecreuat amb el debat pressupostari a l’Estat i sobre les futures eleccions a Catalunya. I en aquest temps la Comunitat de Madrid, gràcies a l’actuació de la seva inefable presidenta, s’ha anat convertint en el territori antipàtic del país.
Queden lluny les controvèrsies sobre els rastrejadors, la manca de personal sanitari, el desbordament dels CAPs, o els confinaments. Això sí, s’ha construït en temps rècord un nou hospital, buit de professionals i de molts serveis, a tocar de l’aeroport madrileny de Barajas.
Ja no es parla de com afrontem la pandèmia sinó de com i quan obrim bars, restaurants o centres comercials. Es debat sobre “tancaments perimetrals” més o menys estrictes, però desconeixem l’eficàcia real de totes aquestes mesures. En les compareixences públiques a casa nostra, sembla imposar-se la competició entre els dos partits de la coalició governant –representats per a la consellera de Salut i el conseller d’Interior– sobre l’inescrutable Procicat, que quasi ningú sap ben bé què és ni qui el compon, ni com decideix. I en l’àmbit estatal, tres quarts del mateix. Les corredisses que sempre té Podemos s’han de refrenar o digerir pels membres socialistes del Govern.
A tot això assistim estupefactes una ciutadania a qui se’ns demana capteniment prudent i moderació, especialment de cara a aquestes festes. Però els mitjans i les tertúlies, de manera reiterada i repetitiva, ens recorden que la vacuna ja està a girar la cantonada, que tot estarà a punt. Que amb el nou any ens arribarà la solució definitiva. O no, ja es veurà. Perquè experts i divulgadors ens continuen dient que haurem de mantenir moltes de les mesures que ara ens incomoden, com les mascaretes o el distanciament social. De fet, es diu que ja hem entrat en la tercera onada de la pandèmia i quasi tothom situa el proper estiu com el moment on potser començaria, si tot va raonablement bé, una “nova normalitat”.
Perquè res serà ja com abans. La crisi sanitària ha comportat una greu crisi econòmica i social, de la qual encara estem veient de moment les primeres manifestacions. Només Europa, i amb fòrceps, ens dona alguna bona notícia sobre com sortir i abordar el futur. Però els efectes socioeconòmics de la pandèmia se’ns presenten amb grans incògnites en tots els àmbits, des de la indústria als serveis i la cultura, i no diguem en aspectes cabdals com la sanitat o l’educació.
Cal confiar en les vacunes. Realment costen d’entendre les veus reticents. Però tampoc cal repenjar-se en les vacunes com a úniques i miraculoses solucions de tota la crisi pandèmica que encara ens durarà força mesos, i en els seus efectes potser alguns anys. Les autoritats sanitàries han d’oferir-nos certeses, bona gestió en els plans de vacunació i, mentrestant, millors serveis de salut. I els ciutadans hem de confiar en la ciència i en la bona intenció de les nostres institucions governants. Si el nou any ens porta la bona nova de la vacuna, el record de tot el que s’ha patit el 2020 ens ha de fer més atents de cara al futur. Cal treballar i recuperar tan aviat com sigui possible els retards acumulats, allò que hem perdut pel camí, i encarar el futur amb realisme però amb voluntat de superar entrebancs, no deixar enrere ningú i posar les bases per poder millorar la vida i la situació de tota la ciutadania.
