Decididament hi ha llibres que t’atrapen des de les primeres lletres, independentment del nombre de pàgines que t’esperen fins a acabar-lo. En els primers compassos ja s’albira que el relat que t’acompanyarà al llarg d’unes setmanes et farà robar temps a altres menesters ociosos. Evidència que t’ha enganxat.
Un d’aquests llibres és “Eugeni Xammar. Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret” publicat per Quaderns Crema. Aquesta transcripció acurada de la vida del periodista i traductor vallesà nat a l’Ametlla del Vallès, a càrrec d’en Josep Badia i Moret, és una joia per gaudir. Un relat que s’inicia quan Eugeni Xammar retorna a Catalunya procedent de París per quedar-se definitivament al Vallès als 85 anys, a les portes de la primavera del 1971. Provisionalment, s’instal·la a l’Hospital de Granollers per recuperar-se d’una fractura del coll de fèmur. Aquesta perllongada estada clínica és aprofitada pel seu amic Josep Badia per recollir de viva veu el testimoni d’un català lúcid i honorable que va viure, des de l’exercici de la seva professió i vocació, els episodis més rellevants de la història del segle XX. Les 563 pàgines són el resultat de la transcripció de les converses quasi diàries entre Xammar i Badia.
La tirallonga de vivències, anècdotes i fets viscuts que s’expliquen desvetlla l’interès del lector des de la primera frase fins a la darrera paraula. A través d’en Xammar es reviu episodis de la història des dels ulls d’un periodista inquiet que es mou per la Barcelona de la setmana tràgica, exerceix de corresponsal a la primera guerra mundial, viu de prop la dictadura de Primo de Rivera, s’estableix a Berlín a les portes de l’ebullició del nazisme, viatja a Rússia amb en Josep Pla per conèixer amb Andreu Nin la revolució soviètica, s’incorpora a la Societat de les Nacions, torna al país per veure la proclamació de la República fins a l’èxit de l’alçament militar del 1936, s’incorpora a l’ambaixada de la República a París, és testimoni de l’esclat i la finalització de la segona guerra mundial, treballa a la UNESCO i altres organismes internacionals com a traductor, marxa als EUA. I sempre acompanyat de viatges i estades a diverses capitals europees i americanes del nord i del sud. Val a dir que la seva primera feina al gener de 1902 va ser a la sucursal de Barcelona de Sucesores de B. Brutau amb fàbrica a Sabadell. Una existència trepidant i proteica.
L’Eugeni Xammar també va parlar del Vallès. Com un tot, amb una visió més enllà de les falses delimitacions administratives. Precisament, en un apartat del llibre exposa el seu elogi al Vallès amb les següents paraules: “Tothom sap que el mercat de Granollers és un dels més importants de Catalunya i el més important de la rodalia de Barcelona. Sabadell i Terrassa podran dir el que vulguin, podran parlar del Vallès Occidental i d’altres falòrnies. De Vallès digne d’aquest nom només n’hi ha un i Granollers és la seva capital. Sabadell i Terrassa són indrets molt respectables, però, fet i fet, només són dos grans suburbis industrials de Barcelona. S’acosta el dia que ningú no sabrà on acaba Sabadell i on comença Terrassa i, recíprocament, on acaba Terrassa i on comença Sabadell. Cap cataclisme d’aquest ordre no amenaça Granollers, centre de la gran contrada que va del Montseny al Llobregat, de Centelles i els cingles del Bertí, Congost avall, fins a la conca del Besòs i els turons de Montcada i de Cerdanyola. Aquest és el Vallès, tot el Vallès Oriental, Occidental, Septentrional i Meridional. Equidistant o gairebé dels quatre límits cardinals, al bell mig de la gran contrada, la més representativa de Catalunya”. Poc a afegir a aquesta glossa del Vallès com a territori divers i compartit. @manelcunill
“Sabadell i Terrassa són indrets molt respectables, però, fet i fet, només són dos grans suburbis industrials de Barcelona”
