Una de les particularitats dels resultats de les darreres eleccions al Parlament Europeu ha estat el creixement de les opcions polítiques d’extrema dreta. Sense entrar en el detall de cada país, potser cal fer-hi una ullada, contemplant-ho també aquí.
L’extrema dreta europea, en general, és profundament conservadora, nacionalista i excloent. Conservadora perquè considera que tots els canvis sobren, incloent l’existència de la Unió Europea. De fet, aprofiten el descontentament amb l’actual funcionament de la UE per directament considerar que és la pròpia UE el que sobra. En lloc de promoure els canvis que necessita la UE (més democràcia, menys poder dels mercats i dels especuladors i de les grans empreses), directament pretenen liquidar-la. Argumenten que la sobirania és del propi país, i que la UE desdibuixa el caràcter nacional de cada país. Volen retornar al que era cada país abans de que hi hagués UE, però també abans de que hi hagués immigració. Defensen un país per a ells mateixos, sense estrangers, oblidant que sense immigració els seus respectius països no haurien crescut econòmicament, ni s’haurien desenvolupat socialment ni tampoc rejovenit. Algunes extremes dretes van de “modernes”, amb algun toc feminista o de tolerància vers l’homosexualitat, però també n’hi ha algunes directament neonazis.
Val a dir que a totes les extremes dretes europees hi ha neonazis, però la majoria intenten dissimular-ho i amagar-ne els membres. A Grècia, però, en presumeixen. Cal notar també que part de l’electorat de l’extrema dreta prové de classes treballadores, sovint antics votants d’opcions d’esquerres. Aquí hi té a veure també el desgavell i desorientació del conjunt de l’esquerra a Europa, incapaç de donar respostes clares als canvis socials i econòmics dels darrers anys. La situació a Catalunya i a Espanya, afortunadament, no és gens preocupant. Malgrat alguns fets puntuals com el que va passar l’onze de setembre passat a Madrid a la seu de la Generalitat, o l’agressió d’aquest dies al metro de Barcelona, o uns aldarulls a la Festa Major de la Concòrdia, la realitat és que l’extrema dreta catalana i espanyola no funciona. D’entrada, un tret característic de l’extrema dreta aquí és el seu sectarisme i divisió. Per a la majoria, l’enemic principal és el company de partit o el partit veí. A la Plataforma per Catalunya tenen escisions i baralles internes any rere any. La resta de partits d’extrema dreta estan gairebé tots barallats entre ells, obtenint uns resultats electorals ínfims. És cert que també hi ha neonazis arreu de l’extrema dreta espanyola, però continuen sent molt pocs. A més, la ciutadania catalana i espanyola repugna d’aquest tipus de violència.
Un exemple és el comportament dels viatgers del metro de Barcelona en l’agressió d’un neonazi a una persona d’origen asiàtic: immediatament van agafar i reduir l’agressor, aturant-lo. Curiosament, l’existència durant molts anys del terrorisme d’ETA té molt a veure amb la mínima presència de l’extrema dreta violenta. L’ús de la violència com a eina d’acció política repugna a una majoria aclaparadora de la ciutadania. Així ho feia ETA i així ho pretén fer el neonazisme i bona part de l’extrema dreta. Dit d’una altra manera, estem vacunats contra la política violenta. També cal comptar amb la presència i implantació del PP, que recull a bona part de l’extrema dreta sociològica. El seu desplaçament cap a la dreta afavoreix que no hi hagi espais per a una extrema dreta forta. Si el PP, per contra, es desplacés molt més cap a un centre real, aleshores sí que quedaria lliure un espaí polític per a l’extrema dreta. Bona part de l’èxit de l’extrema dreta es deu a les errades dels partits democràtics. Si aquests saben canviar i aposten per més democràcia i transparència, renovació i regeneració democràtiques, no deixaran espai a l’extrema dreta. La resta no és més que educació en clau de valors com la igualtat, la solidaritat i l’ètica humana.
“L’extrema dreta europea, en general, és profundament conservadora, nacionalista i excloent”
