Vaig tenir un amic alemany, el Wolfgang i que, coses de la vida, va viure a Sabadell durant un parell d’anys. Quan s’hi va instal·lar, un dia em va preguntar quins eren els productes típics de Sabadell. Li vaig respondre que la mongeta el ganxet i la roba per fer vestits d’home. El paio era guapo i ho sabia. Em va preguntar on se’n podria comprar un. Vaig quedar col·lapsat. Vaig preguntar-ho i em van dir que calia fer-ho a mida i per tant anar a un sastre. Em va explicar que li semblava molt mala estratègia comercial. Tenia tota la raó. I aquesta anècdota m’ha motivat aquest article.
Com pot ser que els sabadellencs no reivindiquem els vestits d’home amb roba de Sabadell si segurament tenim la millor roba del món? Que exagero? Posaré dos exemples. El primer: passejant per Sòria, trobo la Sastreria Rafael on al seu aparador hi ha un cartell molt gran que diu: “Clásicos de Gorina. Paños hechos para vestir”. El segon. Devia tenir un dia baix i vaig llegir un article de Jordi Graupera que viu a Nova York. Explica que “a la cinquena planta d’un edifici del carrer 32 a tocar de la Sisena Avinguda, al bell mig de Korea Way, hi ha la sastreria Saint Laurie. La va fundar el 1913 Samuel Kozinsky, un immigrant jueu polonés. Al districte industrial de Williamsburg, a Brooklyn”, explica que desprès del crac del 29 va traslladar el taller a Manhattan per fer vestits d’home. Devia haver begut molt vi perquè vaig llegir fins al final, on hi vaig trobar el més sorprenent: “Quan el nét del fundador, l’Andrew Kozin (ja amb el cognom americanitzat), va heretar el negoci a finals dels setanta, els financers i els dandys n’eren els principals clients.” Graupera diu que el Sr. Kozin “passa la resta del temps parlant d’una empresa de Sabadell que proveïa de teixits al seu avi i que ja no existeix.”
Així doncs el prestigi de la roba de Sabadell per fer americanes i pantalons és universal, el més fotut no és que no puguem comprar-los amb roba sabadellenca a Nova York, el més fotut és que no poden comprar-los amb roba de Sabadell a Sabadell, a no ser que vagis a un sastre, una cosa que als sabadellencs no ens agrada perquè ho trobem excessiu. De fet, per un sabadellenc qualsevol cosa no imprescindible, és excessiva.
Ara que l’Ajuntament i l’ESDI volen estudiar i projectar la “Marca Sabadell”(Cal recordar que la ciutat porta el nom del seu equip femení de waterpolo) vull aportar una idea: cal crear la marca Sabadell de vestits d’home. Una de les dificultats inicials és que el concepte “vestit” d’home és confusionari. No haver trobar un equivalent al traje del castellà, dir-ne vestit d’home fa que ens perdem alguna cosa. A La Vanguardia admeten la paraula trajos. A més a Sabadell sempre n’hem dit traje. Podríem reivindicar aquesta paraula? Els escriptors sabadellencs ens podrien ajudar.
Proposo crear una empresa amb participació pública-privada per la promoció dels vestits d’homes amb roba fabricada a la ciutat. Podria liderar-ho el Vapor Llonch i el Gremi de Fabricants. Cada any es podria contractar a un dissenyador famós i proposar a les botigues una proposta. Deia que la roba ha de ser fabricada a Sabadell. Si perquè com em deia un conegut industrial sabadellenc amb les mateixes màquines i els mateixos components els productes de la Xina no tenen la qualitat dels d’aquí. Que és més car? És igual, tampoc comprem un traje cada dia. I aquests sí que durarien, no com els d’ara, molt cars i mal cosits. El look general de les col·leccions que proposo haurien de fonamentar-se en la sobrietat, la qualitat, l’elegància, l’austeritat i el republicanisme. Fixeu-vos com anaven vestits els líders republicans com Josep Moix o Lluís Companys. Mai se’ls podia passar pel cap posar-se una samarreta i unes bermudes. Fins i tot els pagesos de Lleida ja han aconseguit comercialitzar els seus productes directament, no ho podem fer nosaltres?
“Proposo crear una empresa amb participació pública-privada per la promoció dels vestits d’homes amb roba fabricada a la ciutat”
