Jordi Serrano escrivia fa unes setmanes sobre el tracte que rep la capella romànica de Sant Nicolau, a tocar del cementiri. Encertadament afirmava que a qualsevol poble de França amb peces romàniques com Sant Nicolau hi hauria cartells a la C-58 anunciant-ho.
Sabadell té molt material històric i arqueològic que no s’aprofita gens. A Can Roqueta o Can Gambús hi ha enormes jaciments de fa uns 3.000 anys. Diuen inclús que el de Can Roqueta és el més gran de Catalunya. De l’època romana sabem que tenim la “Mansio Arragonem” a la Salut i la “vilae” romana més antiga d’Espanya a Sant Pau de Riussec. Hi ha moltes més restes o indicis romans a Sabadell, no només a la Salut sinó també a la plana actual de Sabadell, però no són conegudes pel gran públic. Fins i tot s’ha demostrat el pas de la Via Augusta per Sabadell, venia de Caldes de Montbui i enfilada cap a Sant Cugat del Vallès.
Però la realitat és la que tenim i, de fet, malgrat l’esforç enorme de persones dels sectors de la història i de l’arqueologia, la ciutat viu d’esquenes al seu passat. A Sabadell sempre hem tingut el costum històric d’enderrocar tot allò que es feia vell. Per aquesta raó gairebé no ens queda res que tingui més de 150 anys. Una altra dèria que va fer molt de mal a Sabadell era considerar que la nostra ciutat va néixer al 1840, amb l’aparició de la indústria tèxtil que usava màquines de vapor.
Visitar racons com les restes de la “Mansio Arragonem” a la Salut o Sant Pau de Riussec és gairebé impossible. La majoria de les troballes arqueològiques a Sabadell han estat per casualitat. Com que calia reformar, construir o enderrocar, s’aprofitava per excavar. Així ha passat a Can Roqueta, a Can Gambús, a la Salut, al Passeig, etc. Els “forns de l’Escaiola” i l’obrador de ceràmica que aparegueren a la Via Massagué són fruit d’unes obres fetes per la botiga Ventura, no pas per cap esforç públic. I encara gràcies que la mateixa botiga ho manté obert, perquè podria passar desaparcebut, com molts àmbits arqueològics de la ciutat. Moltes d’aquestes interessants excavacions fetes perquè no hi havia més remei, van ser detallades, mapades, recollint moltes mostres i, després, tapades, no fós cas que fessin nosa als propietaris privats.
Es pot afirmar sense embuts que a Sabadell maltractem el nostre patrimoni històric-arqueològic. Només cal preguntar-se quantes ciutats catalanes o espanyoles tenen un patrimoni com el de Sabadell. Tot i així, la majoria d’elles les llueixen orgullosament. A Sabadell, per contra, ho tenim tapat, tancat o oblidat. Seguint Jordi Serrano, a França, Sabadell sortiria a totes les guies turístiques, sent una oportunitat de primer nivell per posar la ciutat als mapes històrics i arqueològics.
Sense negar els esforços del personal que treballa al Museu d’Història de Sabadell, no és menys cert que tenim un Museu d’Història amb unes instal·lacions que fan pena. La col·leccció arqueològica del Museu és fantàstica i enorme, però no pot mostrar-se adequadament. A moltes ciutats i pobles de Catalunya, amb molt menor patrimoni històric i arqueològic, tenen museus molt més dignes i grans que el nostre.
Però no tot és culpa de la ciutat i dels seus responsables polítics (no només dels d’ara, sinó de molts d’abans), sinó que també hi ha altres responsables, com la Generalitat. Sabadell té un dels 10 instituts paleontològics més importants del món. El seu patrimoni fòssil és enorme i boníssim (170.000 peces). Però el seu museu és petitíssim i el pressupost mínim (1’6 milions d’euros). Cal reconèixer també la immensa feina dels seus professionals, però el lloc no acompanya. Si Sabadell fós als Estats Units, tindríem un Museu de Paleontologia més gran que dos camps de futbol. Però aquí no sabem reconèixer ni aprofitar el que tenim.
Parlem molt de turisme a Sabadell, i busquem claus per fer-ne venir. Però tenim patrimonis prodigiosos abandonats a un racó. Potser ja va sent hora de posar-lo en valor: excavar molt més i mostrar molt més i millor.
“Sabadell té molt material històric i arqueològic que no s’aprofita gens”
