Ciutat

“Sense la memòria històrica ens manquen eines per la pau”

La memòria està d’actualitat: l’exhumació de Franco, els canvis del nomenclàtor, els símbols feixistes… En parlem amb la sabadellenca Carme García (1957), que des del mes de juny és directora general de Memòria Democràtica, la institució encarregada de vetllar per la memòria de la Guerra Civil i el franquisme i que és responsable de la investigació en qüestions de simbologia, patrimoni i fosses comunes.

Carme García al seu despatx de Barcelona / MARCEL FERNÀNDEZ

A què ens referim quan parlem de Memòria Democràtica?

La Memòria és una mirada que no és només històrica, sinó que va més enllà dels fets. La història parla poques vegades de les conseqüències, de les víctimes, i de com aquestes van ser o no reparades dignament un cop finalitzat el conflicte. La memòria parla de dignitat, de compensar un dol i unes pèrdues, del tractament personal i familiar a les víctimes. I tot això dins del context històric. En la majoria de conflictes que hi ha hagut al món, només finalitzar el conflicte, s’ha començat a treballar per la memòria. A Colòmbia, per exemple, quan encara no havien fet l’acord de pau amb les FARC, ja estaven treballant per la memòria. Sense la memòria històrica, només quedant-nos amb la història, ens manquen eines per la pau i per treballar la no repetició.

Com s’ha fet aquí, fins ara?

Molt malament. I això explica molt la situació actual. No només Catalunya, sinó en general. En la Transició es va pactar la desmemòria i això ha tingut moltes conseqüències. Fins l’any 2007 no hi ha una llei de memòria a Espanya, i aquella va ser una llei que tampoc va resoldre ni va cobrir totes les expectatives després d’haver passat tant de temps. Va ser una llei que va deixar en mans dels familiars la recerca dels seus desapareguts i l’administració no va assumir la responsabilitat d’exercir i garantir el dret de les famílies a la recuperació dels seus éssers estimats.

A Catalunya tampoc?

Aquí, i ho dic orgullosament, hem estat a la vanguàrdia en memòria històrica; tot i que ara hi ha altres comunitats que també han avançat i molt. La llei del 2007 va ser una llei de mínims que no va tocar el tema dels judicis sumaríssims (que van quedar, en principi, vigents) i no va treballar la dignificació i recuperació dels més de 150.000 desapareguts que estan enterrats en tot el territori espanyol, en fosses comunes o en cementiris, però mai de manera digna. En el mateix any Catalunya aprovava la llei de regulació del Memorial Democràtic, la primera institució de memòria democràtica a tota Espanya.

Un dels arguments en contra de la llei del 2007, i ara amb l’exhumació de Franco, és que fer memòria és obrir ferides. Hi està d’acord?

En absolut. Al contrari. I amb el treball que fem ho podem corroborar. Fer memòria és tancar bé les ferides. Un cop reconeixem el passat, els fets i el dolor que va suposar, és molt més fàcil tancar aquesta ferida. No hem fet el procès que una guerra civil com la que va tenir Espanya necessita. A banda de les persones que en van ser protagonistes en primera persona, hem de pensar en els milers i milers de persones que tenen un avi que no saben on va morir, o on està enterrat. O un tiet. Tenen dret a conèixer la seva història. A conèixer el que va succeir, tant si el seu parent era republicà com si va acabar lluitant a les files nacionals. Perquè a més, hem de dir que en molts moments de la guerra civil molta gent no va poder escollir.

S’han entès aquests esforços com una feina imparcial? Per a tothom?

Hi ha una part de la societat que té por de la memòria. Potser perquè hi ha un punt de mala consciència, o potser per no voler tocar o reviure aquests aspectes amb els que potser no ha aconseguit enfrontar-se o acceptar-los. Però la pràctica a Catalunya no ha estat aquesta des del minut zero. El que nosaltres percebem quan retornem objectes o restes a les famílies és pau. No és rancúnia. No és un dolor des del ressentiment. És un dolor que havia estat apagat. Que havia estat impedit de poder-lo treure i des sobte surt.

I es repara, de veritat, per igual a les víctimes d’ambdós bàndols?

A Catalunya tenim un mapa de fosses que quan el vam començar a la legislatura passada, amb Raül Romeva de conseller, i incloïa 380 fosses. En aquest moment en tenim 508. I tenim un registre de familiars de gairebé 6.000 persones que busquen a un familiar republicà o nacional. Tothom té el mateix tractament. Nosaltres fem la recerca documental dels casos i hem fet retorn d’aquesta recerca en les mateixes condicions i respecte per a tothom. Les famílies busquen un familiar. No busquen el soldat nacional o el soldat republicà. Això és el més important i està per sobre de quin paper va jugar el seu pare, o el seu avi… Han de recuperar el seu familiar, i això és el que nosaltres tenim com a objectiu.

L’exconseller Raül Romeva i Carme García, durant l’ofrena floral als peus de la placa en record a les víctimes del nazisme, el maig del 2017 a Mauthausen / ACN

Com s’emmarca la polèmica del Valle de los Caídos en aquesta filosofía de no obrir ferides?

Anem molt tard i fa vergonya. El Valle de los Caídos va ser construit en ple tardfranquisme. Va ser construit per uns 30.000 presoners republicans. Molts d’ells van morir fent aquest mausoleu del dictador o a posterioritat per les malalties que van agafar picant pedra. I aquest mausoleu s’ha mantingut en plena democràcia. És un espai en el que es commemora els vencedors de la guerra civil espanyola i el dictador Francisco Franco, que va ser el responsable de moltes morts de la guerra, però també de la dictadura.

Creu que s’està portant correctament aquest afer?

Em fa la sensació que, lamentablement, moltes vegades la memoria es converteix en una política de marketing. I la memòria és una cosa molt sèria perquè estem parlant d’emocions, de dol, de pèrdues. De coses molt profundes. El problema del Valle de los Caídos és que durant 43 anys allò s’ha mantingut igual. Això és el que és greu, democràticament parlant. No hi ha cap exemple com aquest en el món democràtic: un mausoleu destinat a commemorar i aplaudir una dictadura. Jo crec, però, que més que les despulles, el que s’ha de desenterrar és el franquisme.

En quin sentit?

Que al costat d’això [l’exhumació], també s’han de destinar tots els recursos que es necessitin per obrir totes les fosses dels més de 150.000 desapareguts. En canvi, des del primer moment del govern del PP, el pressupost en memoria democràtica es va mantenir a zero. Per a mi és molt pobre i lluny de la realitat parlar d’exhumar Franco sense parlar de les 33.000 persones que hi ha allà enterrades, i dels més de 150.000 desapareguts per tot el territori espanyol. Desenterrar Franco és això: tancar una etapa de la nostra història, beneficiar tots els desapareguts i a totes les famílies, fossin del lloc que fossin, i fer una reflexió col·lectiva.

En aquest debat… On entren els símbols, el nomenclàtor…?

Doncs és exactament el mateix. La llei del 2007 havia de resoldre tot això i no ho va fer. Es va dir que hi hauria un cens de símbols que mai s’ha treballat. I a més d’això, diu que els organismes locals on hi ha els símbols acabaran decidint. No obliga. I llavors pots tenir ajuntaments molt sensibles amb el tema, com ara Sabadell; però també pots tenir altres municipis que no ho siguin. No hem tingut el marc legal que determini amb total claredat que la simbología que exalti els valors franquistes o feixistes han de ser retirats.

Treure els monuments, no atempta contra el record?

Cal un ensenyament de la memòria. Els nostres fills i néts haurien de créixer sabent com va viure la seva família la Guerra Civil, que hi va haver una dictadura… S’ha d’explicar, però no crec que sigui amb un monument. I si és amb un monument com s’ha d’explicar, hauran de ser els tècnics els qui ho decideixin. La part que ens obliga a nosaltres com a govern és que arribi la informació de la història i de la memòria. I que aquesta informació no sigui tabú.

Carme Garcia, a la dreta, amb l’alcalde de Prats de Lluçanès, Issac Peraire, a la fossa de Puigvistós / ACN

Els ciutadans que vulguin buscar els seus familiars desapareguts durant la Guerra Civil poden inscriure’s al registre del “Cens de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme” a l’apartat ‘Tràmits’ del web memoria.gencat.cat o trucant al telèfon 93 793 47 34

Comentaris
To Top