Apasionada de la música des de petita, Laura Llopart s’ha fet un nom dins del panorama musical electrònic del país, concretament sota el nom de Museless. Tot i estudiar piano i una mica de cant, reconeix que ha estat molt autodidacta i que ha anat molt per la seva banda, fins que fa quatre anys es va embarcar en el projecte amb el seu primer EP, Greyboy. Després d’això i en un temps rècord va aconseguir tocar al Primavera Sound l’any 2017, i l’any següent al Sónar. Incansable i sense parar de crear nous espectacles, aquest cap de setmana torna al Primavera Sound per presentar el seu nou espectacle.
Com vas començar en el món de la producció?
Quan vaig acabar els estudis vaig anar a fer la carrera a Reus, i vaig comprar-me un piano electrònic i allà vaig començar a transforma el so del teclat a altres sons. Vaig descobrir un món on podia fer una orquestra sencera sense necessitar a ningú. I vaig anar investigant, de forma molt autodidacta. I gairebé sense voler em vaig posar en el món de la producció, però molt amateur. I quan vaig començar a estudiar piano però modern, amb en Valentí Adell, li vaig ensenyar el que feia i em va animar a fer un EP. Vaig començar el projecte ara fa quatre anys mentre acabava la residència de psiquiatria, combinant-ho amb la música.
No ha de ser fàcil combinar el projecte artístic amb la feina, i menys quan creix.
No gaire. El meu cap em fa broma dient-me que em quedaré sense vacances perquè vaig gastant els dies perquè tinc concerts o els haig de preparar. Em quedo sense gaire vida personal.
Has anat evolucionant el teu estil, la teva instrumentació… Com ho vas anar descobrint?
Totalment autodidacta. Ningú t’acaba d’explicar molt bé com fa les coses en el món de l’electrònica i llavors costa molt. El moment en que em van dir que tenia un concert va ser un caos i vaig pensar “que haig de fer ara”. Cadascú fa una mica com vol… Hi ha gent que va més amb pedals, jo samplejo més amb controladors midi, teclats… I tot això ho he anat descobrint sense voler. També va molt bé estar amb altra gent que està en el món de l’electrònica, tot i que jo tinc el projecte sola, així que acabes fent a la teva manera.
Com creus que és el teu estil?
Jo tinc les cançons molt obertes per poder-les anar treballant, així que a cada concert van canviant. Si les tens molt tancades és sempre el mateix, i és molt avorrit.
I com has arribat a aquest estil? Hi ha hagut canvis?
Va començar exactament així. Vaig trobar-me còmode plantejant una manera de fer els directes diferents. Intento no canviar molt les cançons, però m’agrada canviar les coses i que cada concert sigui diferent. Al final acabes repetint el mateix patró, i cansant, però tardo més en cansar-me. I he aprofitat el primavera per fer un nou plantejament de directe que sé que anirà mutant.
Has introduït un cos de ball en els concerts. Com va aparèixer la idea?
M’agrada que els concerts siguin diferents i que siguin un espectacle. M’agrada afegir-hi altres elements artístics, no només la música. En el meu cas va començar perquè portava visuals, però al primer concert del Primavera d’ara fa 2 anys no podia portar projeccions perquè era de tarda, i vaig pensar en ballarines. Vaig portar dues ballarines al primer i al segon en vaig portar quatre, i quan vaig acabar el concert vaig fer la promesa de que al següent en portaria 6, que serà el del primavera.
Com treballeu la dansa de la ballarina?
Hi ha molta improvisació. Hi ha elements que els tenen clars a cada cançó, però la resta deixo bastant que facin elles. Tot i això, el del Primavera està més preparat, és el primer cop que quedem i assagem juntes. Però de la mateixa manera que jo improviso elles també.
T’havies imaginat poder arribar a un Primavera Sound o un Sónar amb tant poc temps?
No m’ho esperava. El primer concert va ser a la Fàbrica Embassa’t i em va sortir el segell, i no m’esperava que sortís tant ràpid i encara menys que el primer any em diguessin de tocar al Primavera Club i després més tard al Primavera Sound. Tenia una mica plantejat com a meta tocar al Sónar..
Però ho vas aconseguir molt ràpid!
Quan va passar vaig pensar: i ara què? Em deixo portar i no tinc un objectiu concret. És la meva obra i el meu projecte artístic. No tinc cap aspiració, sí puc arribar a viure d’això, perfecte, sinó també, si ho puc compaginar també perfecte…
I si t’haguessis de definir l’estil… T’has plantejat mai dins de què encaixaries?
Hi ha molts artistes que s’inventen etiquetes, jo era molt de no voler-me posar una etiqueta, però també perquè no sabia massa en quina posar-me. I una vegada ho vaig plantejar amb un amic, i em va suggerir el de Intelligence Dance Music. Crec que és bastant encertat: és música electrònica, i una mica ‘pistera’, però tampoc del tot; també té el punt d’investigar i anar més enllà, que seria la part d’Intelligence.
