Oci i cultura

“La música indígena s’usa com a neteja espiritual”

Romayne Wheeler tocant el piano a l'Escola Els Salesians / Cedida

Romayne Wheeler (Califòrnia, 1942) viu amb la tribu raràmuri, de peus lleugers, a la Serra Tarahumara (Mèxic) des de fa 27 anys. Després de graduar-se com a concertista i compositor a l’Escola de Música de Viena, les melodies indígenes se li van encomanar al piano i va viatjar arreu del món fent concerts per ensenyar els ritmes alegres i festius de les tradicions ancestrals.

Els pares de Wheeler van dedicar la seva vida a treballar en programes socials per ajudar els aborígens americans i ell, segueix els seus passos invertint els beneficis a construir escoles i hospitals als tarahumares. El pianista va aterrar a l’Escola Salesians de Sabadell per apropar als alumnes la cultura ancestral mexicana.

Què té d’especial la música raràmuri?

Per a ells, la música és oració i va més enllà de les paraules. Aquí, s’utilitza com a entreteniment i allà com a neteja de l’esperit i per connectar amb la naturalesa i la terra. Són melodies alegres com La Papallona, el símbol de l’ànima, és una cançó fúnebre que acompanya el difunt a l’altra vida i ha de ser molt alegre, perquè no s’enyori de la vida. S’assembla a la música d’Irlanda i d’Escòcia, però amb diferents armonies que no tenen fi. Les coreografies són es diuen mataxines pascols i amb aquests balls, senten que mantenen l’equilibri amb Déu i la Terra.

Com la transmets amb el piano?

Tinc col·leccions de temes autèntics que passava dels seus instruments, els violins, a piano sense cap variació. Més tard, vaig començar a compondre amb els seus ritmes i les meves melodies. Toco el que sento i intento pintar amb notes aquells meravellosos paisatges de Mèxic. A la primera part, toco cançons del passat que han marcat etapes vitals; i l’altra, la dedico a la meva pròpia creació d’arrels tarahumares que desprèn una radiació contagiosa de felicitat.

T’has inspirat en algun músic català?

Un dels meus temes principals és una composició a partir del Cant dels Ocells de Pau Casals quan tocava amb el violoncel. Imaginava que tots els ocells venien a cantar-li al nadó acabat de néixer per enviar-li les seves vibracions i jo rejovenia. Vaig estar tot un estiu embriagat de l’emoció.

Quina és la teva cançó preferida?

És sempre l’última que he estat escrivint perquè he estat molt de temps arrelat als últims sons. El meu últim disc parla sobre les aures de les persones, plantes i flors perquè tot té ànima i es pot capturar amb música.

Després de tants temes, què tens al cap?

Estic dins d’un calidoscopi contemplant la bellesa dels colors de la natura. Sóc a una mina i hi ha massa motius per no deixar d’inspirar-me.

El piano és el teu amic fidel.

Fins que mori, seguiré tocant el piano a la Serra Tarahumara.

Quin és el futur dels Tarahumara?

Vaig pensar que s’extingirien, però ja són 140.000 d’ells i la majoria són autosuficients. Cal ajudar-los amb els recursos perquè aprenguin a com aprofitar l’aigua per beneficiar-se a l’hora de les collites i adaptar-se a un món més globalitzat. Els nens i nenes, per exemple, han d’aprendre a llegir i escriure perquè ningú pugui aprofitar-se d’ells.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top