El bolígraf Bic blau i la seva llibreta amb detalls hindús són el seu complement favorit. Paula Hernández (Montevideo, 1995) és escritora, monitora de lleure infantil i actriu. Ara, està a punt de publicar el llibre ‘Salvajes pero fieles’.
Estem a l’espera del teu proper llibre, ‘Salvajes pero fieles’. Què ens pots avançar?
És un recull dels que considero els meus millors relats. L’obra es divideix en tres parts: l’amor romàntic, que ara considero un mite; l’amor des de la perspectiva de gènere; i l’apoderament de la dona. Bé, de les persones en general.
És a dir, és l’evolució d’una Paula que creix i veu la vida amb un altre color.
Exacte, de color lila. El feminisme ha marcat molt el meu estil literari, m’ha fet madurar com a persona i com a escriptora. Els seus relats es van tenyir de color feminista quan vaig estudiar animació sociocultural, una formació que em va submergir en l’aprenentatge de la igualtat, que considero una lluita pròpia i col·lectiva. Aquells estudis van marcar un abans i un després a la meva concepció literària.
Explica’ns quina és aquesta concepció.
Bé, jo no faig poesia, a mi m’agrada parlar de relats poètics, de desconstrucció, perquè no segueixo les normes literàries. Lliure com la vida mateixa.
/ M.O
Quan vas començar a fer volar la teva imaginació amb la ploma?
Era massa petita, potser massa. La meva infància va ser dura i la meva adolescència tampoc va millorar gaire. I això ho plasmava als meus escrits.
I aquí descobreixes la teva passió per l’escriptura.
Efectivament. Era la meva via d’escapada, el meu moment per deixar anar tot el que sentia i, a vegades, no podia pronunciar amb paraules. Un món de sensacions que creixia dins meu. De petita, quan no sabia identificar els meus sentiments, llegia fins que ho descobria. Ara escric per fer-los volar. De fet la meva arma és la comunicació, al paper puc plasmar tot el que el meu inconscient sent i, fins ara, no era capaç d’identificar.
Tens aquesta mateixa sensació quan actues sobre un escenari?
El teatre també em va seduir de ben petita, però en aquest cas, era la forma d’aixoplugar-se a la vida d’una altra persona, de submergir-se en altres problemes que no eren els meus.
