[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
En el debat al qual estem assistint en les darreres setmanes dins el món independentista sobre quina resposta cal donar a una hipotètica sentència condemnatòria del Tribunal Suprem als líders independentistes jutjats, han sobresortit dues propostes rellevants sobre el conjunt de referències i proclames més genèriques.
La primera l’ha formulat de manera més o menys explícita el president de la Generalitat, Quim Torra, apel·lant a les mobilitzacions continuades dels habitants de Hong Kong. Es tractaria de mantenir, i incrementar, a Catalunya la teoria de l’acció no-violenta (que cal no confondre amb les accions de “desobediència civil”), a través d’una mobilització continuada i planejada de confrontació oberta amb la resta de l’Estat espanyol. Veurem si això es connecta amb la poc afortunada consigna del “tsunami democràtic”.
De fet, el nacionalisme majoritari a Catalunya, de Convergència Democràtica en endavant, sempre ha buscat referents exteriors en els quals emmirallar-se. Si a finals dels anys setanta eren el “gradualisme quebequès” o les forces nacionalistes d’Escòcia, Gal·les o Flandes, en l’evolució de CDC cap a posicions independentistes, les referències s’han anat multiplicant i ampliant: el primer gran referent va ser novament Escòcia, però després hem passat pels països bàltics i Eslovènia, fins a Kosovo i fins i tot Bougainville. Qualsevol moviment de reivindicació, de ruptura o de secessió respecte a l’Estat matriu ha estat utilitzat com a exemple o font d’inspiració. El darrer és el cas dels hongkonguesos confrontats a la poderosa Xina, en primera instància per una llei i tot seguit pel manteniment i ampliació del seu estatus democràtic dins el règim totalitari xinès. La comparació no sembla d’allò més oportuna: ni Catalunya és Hong Kong, ni l’Estat democràtic espanyol té res a veure amb la dictadura comunista de la Xina.
La segona proposta l’han formulat i defensat diversos dirigents d’Esquerra Republicana (ERC). Es tractaria de formar, després de la sentència, un “govern de concentració”. Al marge de la resposta negativa ja emesa per les forces interpel·lades, la CUP i els Comuns, la proposta que es fa des d’Esquerra no s’adiu en absolut amb allò que s’entén tradicionalment per un Govern de concentració. Aquest tipus de govern, que inclou la totalitat o la immensa majoria dels partits amb representació en els respectius parlaments, només s’han donat en algun país europeu en un breu període de la postguerra mundial i en un context totalment excepcional: govern Ramadier a França, govern De Gasperi a Itàlia (anys 1946 -1947), i govern Figl a Àustria entre 1945 i 1949, en aquest darrer cas, amb el suport del 100% dels diputats.
Sembla clar que la proposta formulada per ERC és simplement la recerca d’una ampliació de la majoria governamental actual, ja que en cap cas s’adreça als principals partits de l’oposició del Parlament de Catalunya. Per tant, no es pot parlar de “govern de concentració”, sinó, en tot cas, d’afegir una o dues minories més a l’actual minoria-majoritària que li permetés al Govern no només donar una imatge de major amplitud a la resposta institucional a la sentència, sinó, a més, afermar parlamentàriament el govern minoritari de JxC i ERC, amb dificultats clares per aprovar uns pressupostos per tercer any consecutiu.
Una tercera alternativa, també mantinguda en el debat públic, és la convocatòria d’eleccions al Parlament, opció de moment refusada per qui té la potestat de convocar-les, el president Torra. Però solució d’“última ràtio” si, com sembla, altres propostes no són viables.
