[Per Josep Mercadé, periodista]
Agafem-ho per la part positiva. Ens trobem en un atzucac del qual no sabem com sortir-ne. Gairebé tothom pot fer un diagnòstic de la situació actual, però al mateix temps gairebé ningú hi aporta el desllorigador capaç de vèncer el frontisme en el qual estem abocats des de fa tant i tant de temps. Estic convençut, però, que de tanta ebullició en sortirà al final un guisat que potser no serà del gust de tothom però ens haurà d’alimentar tant sí com no.
De moment, acabem de superar el segon aniversari de l’1 d’octubre. Seguim pendents de les sentències del Procés, dels detinguts acusats de terrorisme i de com ho gestiona l’independentisme. Vivim la precampanya del 10-N amb el cansament, la indiferència i la crispació que transmeten bona part dels líders polítics. Acabem de veure com una moció de censura al president de la Generalitat tampoc ha servit per aclarir res. Només dues visions sobre el futur de Catalunya que es mostren irreconciliables.
La forma de comunicar cada moviment en aquest tauler d’escacs vol condicionar la resolució d’un conflicte que no troba aturador. Però no sembla, per l’experiència que ja portem, que aquesta pugui ser la clau de volta que capgiri aquest atzucac permanent. A més, l’increment de la repressió està ocupant bona part d’un escenari que no permet arribar a una resolució factible del conflicte.
Aquest dilluns, durant el debat de la moció de censura presentada per Ciutadans, hem sentit parlar de falta de convivència a Catalunya, de nacionalisme insaciable, de terrorisme, de por, de presos que fa gairebé dos anys que són a la presó considerats uns delinqüents. Un argumentari que no marxa del guió de capgirar el domini del bàndol independentista per un d’unionista.
Per un altre costat, avancen els preparatius per a la invasió de Barcelona just quan es conegui la sentència. Aquesta vol ser una resposta contundent amb l’objectiu de paralitzar les principals vies circulatòries del país. És el dret a la protesta que difícilment podrà anar més enllà, com tampoc hi ha pogut anar la moció de Ciutadans, ni segurament les eleccions del 10-N.
Però tornem a l’optimisme que expressava al principi. Vist aquest escenari apocalíptic, no hi ha cap més camí de sortida que intentar posar sobre la taula els interessos d’uns i altres i arribar a un acord. No podrà ser d’altra forma si no és amb el diàleg i molta, molta intel·ligència. Pensem més, doncs, amb les solucions que no pas amb el diagnòstic que, de tan sabut, és cada cop més feixuc.
