ANNA GARCIA GARAY

Cultura, ara més que mai

[Per Anna Garcia Garay, poeta]

El món gira massa ràpid de vegades. A més de les desgràcies que es produeixen a altres països, a casa nostra estem vivint dies convulsos plens d’esdeveniments lamentables que omplen de titulars, notícies, anàlisis i comentaris la premsa, la televisió i les xarxes socials. No podem apartar la mirada del mòbil, tot esperant llegir les darreres informacions sobre les marxes pacífiques o els greus incidents entre independentistes i cossos policials, i se’ns instal·la una angoixa al pit, un nus a la gola que hauran de compartir espai amb aquesta esperança que, encara petita, alberguem dins del cos.

Per deixar de banda per un instant la feixuga tasca de suportar el pes del món sobre les nostres espatlles i esbargir una mica el pensament, no hi ha res millor que refugiar-se en la cultura. Aquest mes d’octubre i fins a mitjan novembre se celebra a Sant Cugat del Vallès una nova edició del Festival Nacional de Poesia, el qual es va inaugurar el passat dimarts 15 d’octubre amb l’espectacle Poesia “Exili 1939”, un recital dirigit per Jordi Bosch que aplega textos d’autors que van haver d’exiliar-se en acabar la Guerra Civil espanyola. Uns textos que prenen protagonisme a través de les veus d’actors com Emma Vilarasau, Eduard Farelo, Lluís Soler i el sabadellenc Jordi Boixaderas, entre altres, acompanyats per Marta Roma al violoncel i la cantant Magalí Sare. Entre les paraules de Josep Carner, Carles Riba, Agustí Bartra, Teresa Pàmies, Clementina Arderiu i Mercè Rodoreda, a l’espai del Teatre-Auditori van ressonar amb força els versos de les Corrandes d’exili de Joan Oliver/Pere Quart, un poema imprescindible que va servir per finalitzar l’espectacle, i que va fer posar dempeus el públic que omplia la platea entre aplaudiments.

Aquesta menció a Joan Oliver em va fer pensar inevitablement en la Colla de Sabadell, ara tan d’actualitat gràcies als actes de commemoració del centenari de la seva formació durant tot aquest any, i en el seu paper revitalitzador de la cultura catalana mitjançant el seu activisme. Oliver va dir del Sabadell del 1919 que “la nostra petita pàtria, era una ciutat atrafegada i sorruda, trista i rica”. Si traslladem aquestes paraules al present de la nostra ciutat, crec que podem continuar definint Sabadell amb els mateixos adjectius que va emprar Joan Oliver llavors. Sí, considero que Sabadell és una ciutat trista per uns quants motius que ja he mencionat en altres ocasions: pel que fa a urbanisme, només cal esmentar el despropòsit de passeig que tenim al centre i que cap equip de govern s’ha compromès fins ara a emprendre la seva millora com a tasca seriosa. Quant a espai comercial, és lamentable veure la gran quantitat de locals comercials tancats. I si parlem de patrimoni cultural, es podria aprofitar molt més la nostra herència modernista tot conservant i potenciant la gran quantitat d’edificis històrics que tenim a la ciutat.

Sabadell és atrafegat i sorrut, com ho són tantes altres ciutats d’avui dia. La ciutat és trista però també és rica, i hem de saber identificar les nostres virtuts per així fer-les créixer. En termes de cultura, ens cal una nova Colla de Sabadell, un col·lectiu que sigui capaç d’aglutinar els diferents actors culturals que tenim –escriptors, poetes, artistes, etc.– i faci un front comú per tornar a situar Sabadell en el mapa de la cultura del nostre país, amb l’ajuda tant d’iniciatives privades com per part de l’Ajuntament. La cultura és una eina poderosa per combatre la intolerància i afavorir la llibertat i la democràcia, i és ben necessària. Ara més que mai.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top