Ciutat

La nova vida dels pisos dels mestres

Porta tapiada d'un bloc de pisos dels mestres, al carrer Balaguer, que està en rehabilitació / ÓSCAR ESPINOSA

Buits i ruïnosos. Així han estat durant molts anys bona part dels anomenats pisos dels mestres, de titularitat pública i adjacents a centres educatius de la ciutat. Antics habitatges de molts professors i professores de Sabadell, aquests immobles van construir-se entre el 1959 i el 1973, i en molts casos han passat dècades en desús, immersos en un desgavell burocràtic i legal que en feia difícil el seu aprofitament per part de l’administració.

Actualment, dels 263 pisos dels mestres que hi va arribar a haver a Sabadell el 1979, 174 encara són de propietat pública: 158 de l’Ajuntament de Sabadell, i 16 de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya. Amb la rehabilitació de 34 d’aquests habitatges, la pràctica totalitat dels antics pisos dels mestres tornaran a estar en ús l’any 2020. Molts dins de la borsa d’habitatges de lloguer social de Sabadell.

D’on surten aquests apartaments?

L’origen dels pisos dels mestres cal buscar-lo molt abans que se’n construís el primer bloc a Sabadell, l’any 59. Provenen de la primera llei educativa integral de l’estat, l’anomenada Ley Moyano (1857), que estipulava en l’article 191 que tots els mestres de les escoles públiques de primària havien de comptar amb “habitación decente y capaz para sí y su familia”. És a dir, un habitatge digne.

“Els mestres cobraven molt poc i era una manera de fidelitzar-los. Es va determinar que a més del sou, tinguessin un complement, que era la casa-habitació; o bé una indemnització si això no era possible. Era un sobresou en espècies”, explica Ramón Álvarez, regidor d’Educació de Sabadell entre els anys 1979 i 1995, “la llei obligava els Ajuntaments a aportar el solar i mantenir els habitatges, que passaven a propietat municipal; però la construcció la feia l’Estat”.

Entre 1959 i 1969, el Ministeri d’Educació franquista va construir a Sabadell 174 habitatges, repartits en deu promocions immobiliàries. Sempre situats a la perifèria de la ciutat, els blocs de pisos es van anar construint en paral·lel a les noves escoles i barris, i formaven part del recinte escolar.

Bloc de pisos del carrer Campoamor, vinculat al CEIP Sallarès i Pla, i propietat de la Generalitat de Catalunya / ÓSCAR ESPINOSA

Als anys 70, les mobilitzacions de mestres exigint millores salarials es van traduir en augments de sou de prop del triple entre el 1972 i el 1980, ja en democràcia. Al mateix temps, durant el tardofranquisme, el costum de facilitar pisos als mestres es va anar eliminant, tot i que la nova llei educativa del 1970 (Ley General de Educación) conservava els drets a qui ja els estaven gaudint.

Tot i aquest canvi, l’Ajuntament de Josep Burrull va decidir edificar igualment fins a 133 pisos més, amb la idea d’atraure mestres de fora de la ciutat als nous centres de primària. Amb la pretensió també que el ministeri acabés fent-se càrrec dels costos de l’obra. No va ser així. “Pisos com els de Can Deu, la Roureda o les Termes van ser edificats per Vimusa o Visasa i van quedar penjats de l’Estat. En aquests casos, l’Ajuntament feia un petit lloguer als mestres”, recorda Álvarez.

El llarg camí per recuperar els pisos

Amb el temps, els apartaments i cases dels mestres van anar quedant buits. El seu manteniment, a més, era cada cop més pobre. Però els immobles eren patrimoni municipal, i en arribar el primer govern democràtic de la ciutat, es van voler posar a rendir.

“Quan vam fer el primer pressupost no teníem recursos. Hi havia unes 600.000 pessetes per acabar l’any i estàvem al maig”, recorda Ramón Álvarez; que, igual que tots els regidors del Govern, va fer un informe de situació de la seva àrea i un inventari de béns.

En molts casos, els pisos estaven en molt mal estat. I es trobaven en situacions molt diferents: hi havia apartaments que els mestres sotsarrendaven a tercers, pisos que no s’utilitzaven, cases ocupades, mestres ancians que encara vivien als habitatges… Fins i tot hi havia despeses privades de les llars que acabava pagant l’Ajuntament.

Tot i que Álvarez reconeix que el govern d’Antoni Farrés “no tenia un pla específic” respecte als pisos, explica també que a partir de l’any 85, l’objectiu del consistori va ser fer net de la situació dels pisos i regular-ho. I també que hi havia “una intencionalitat de negociar i aprofitar que s’anaven produint baixes per utilitzar els habitatges per a emergències socials”. Però aquesta idea tenia un escull més: l’afectació del pis.

Els pisos dels mestres del carrer Florit, en plena rehabilitació, estan a tocar de l’escola Alcalde Marcet / ÓSCAR ESPINOSA

Els pisos dels mestres s’havien construït gairebé sempre amb finançament del Ministeri d’Educació, dins o molt a prop del recinte escolar, i estaven destinats a la comunitat docent. Això feia que els immobles fossin considerats un equipament educatiu, i per llogar-los o vendre’ls, calia desafectar-los.

“Per desprendre’ns dels habitatges es va fer un tractament diferent segons si estaven afectats i dins la finca de l’escola [sense sortida directa al carrer], afectats fora del recinte, contigus, comprats pel ministeri, o finançats totalment pel consistori…”, explica Álvarez, que recorda la dificultat per anar donant sortida als blocs; sovint pis a pis.

Durant més de tres dècades, els successius governs municipals (tots ells) van anar desafectant els pisos i donant-hi algun ús. Sempre després del vistiplau del govern central, que no sempre va posar les coses fàcils per canviar les categories dels immobles. D’aquí que alguns dels primers pisos que es van posar a la venda, en temps d’Antoni Farrés, fossin els que es van construir amb pressupost municipal o que havien estat adquirits a Visasa per l’Ajuntament.

Els pisos dels mestres, avui

El procés ha estat lent i feixuc. A vegades per la desídia o l’oblit del govern de torn, a vegades per les dificultats burocràtiques o les complexitats de cada apartament. Després de diverses vendes i canvis de titularitat, dels 174 pisos que encara té l’Ajuntament, 124 estan llogats. Són pisos d’emergència social, d’estada temporal, en projectes de masoveria urbana, o cedits o llogats a entitats. Molts es van rehabilitar a partir del 2002, gràcies a un acord del consistori amb Vimusa.

Segons indiquen fonts del consistori, 5 pisos més estan ocupats il·legalment, i 6 més estan en rotació. És a dir, que s’hi estan portant a terme petits arranjaments per a la sortida del llogater anterior i que estan a disposició de la mesa de valoració d’emergències perquè siguin adjudicats properament. L’objectiu tant d’aquest consistori com l’anterior és que tots es destinin a lloguer social.

Fins a 18 dels pisos estan en plena rehabilitació. Són els dels blocs adjunts a l’escola Miquel Carreras (10 habitatges) i l’escola Alcalde Marcet (8); que se sumen als 16 de l’escola Joan Sallarès i Pla, propietat de la Generalitat de Catalunya, i que l’Agència de l’Habitatge de Catalunya està reformant per 2,4 milions d’euros.

La previsió és que l’any 2020 almenys els pisos municipals estiguin llestos i es puguin incloure a la borsa de lloguer social. Més de seixanta anys després, prop del 85% dels pisos dels mestres de Sabadell tornaran a tenir vida.

Vimusa reformarà deu pisos públics del carrer Balaguer

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top