No és una qüestió menor. De fet, és un dubte que ha sobrevolat durant tot l’Any de la Colla de Sabadell. Joan Safont, comissari de l’esdeveniment, explica: “100 anys després que la Colla situés la ciutat com a capital cultural de Catalunya, toca mirar el nostre voltant i pensar quina herència ens han deixat. Quins són avui els creadors capaços de capgirar la rutina del seu present i de traçar, sense concessions, el futur des del local fins a l’universal?”.
La vintena d’agents culturals pel Diari de Sabadell coincideixen, a grans trets, que el món d’avui és més homogeni i potser no es pot trobar un col·lectiu equivalent. Tanmateix, s’apunten alguns noms de personalitats provocadores i bars on es reuneixen.
Clara Alzina, de la Comissió 100 Anys de la Colla de Sabadell, creu que “es troben sabadellencs potents en diferents modalitats, però com a col·lectiu unitari ja és més complicat”. Alzina cita La Sèpia Verda (amb membres com l’acordionista i glossador Carles Belda i el poeta Xavi Grimau), així com La Festaire, “que han estat performàtics, com a possibles referents. Coincideix així amb l’artista urbà Ramon Puig, Werens, qui creu per la seva part que “els hereus intel·lectuals d’avui dia són la gent de La Sèpia Verda, que segueixen lluitant contra l’avorriment mental, així com els grafiters que lluiten contra el gris de la ciutat”.
Werens és un dels consultats, però també un dels més anomenats pels altres. Diego Muñoz, Milvietnams, apunta cap a la galeria Impaktes Visuals, del mateix Werens, “encara que siguin iniciatives molt específiques en l’àmbit urbà”.
Igualment, la il·lustradora Laia Codina apunta cap a Werens, però també cap al dibuix en tots els seus vessants: muralisme, còmic, disseny gràfic… “El dibuixant de còmic Ricard Efa és un perfil que s’acosta a l’avantguarda cultural”, afirma.
També ho creu així Oriol Canals, informador de l’Espai Cultura de la Fundació Sabadell 1859. “Em sembla molt valuosa la idea de fer un recull de vinyetes de la història de Sabadell, interpretades per diferents artistes, a la publicació Paper de Ceba”. També apunta cap a la Fundació La Mirada, “que representa l’herència directa de la Colla”.
Al seu torn, des de l’equip tècnic del Teatre del Sol, Pere Villaró aporta els noms dels escriptors Roc Casagran i David Vila i Ros com a perfils lletraferits; posició que comparteix el col·laborador del D.S. Jaume Barberà. Altres col·lectius referenciats com trencadors són Starter, Pura Ceba i l’Animalada.
Marcel Castillejo, membre de l’equip de monitors del Teatre Sant Vicenç, no sap si hi ha uns hereus concrets, però sí que considera que la manera d’observar amb humor perduren avui dia. “El missatge de la Colla ens l’hem fet nostre d’alguna manera. Ja no ens creiem lògiques i raons absolutes i immòbils. Tot i que sovint ho fem a través de les xarxes! Si la Colla hagués viscut en temps de Twitter”. El també al·ludit Ricard Efa, director de la revista Paper de Ceba i premiat en l’àmbit internacional, reflexiona: “Sempre des de la perspectiva de la meva generació, la ciutat ha perdut els espais que encara ens quedaven del segle passat on es respirava certa bohèmia, com el Racó de l’artista (després el Bemba), el Planeta Miret i el Centre Industrial”.
Així mateix, Patxi Ocio, un dels impulsors de l’Any Brossa a Sabadell, diu amb iornia, sobre la possibilitat d’iconoclastes a Sabadell: “En… bé, no, que va marxar. Doncs la… ai, calla, que ara viu a Barcelona! Llavors diré la… ui, no! que sinò hauré de dir el d’allonses perquè s’enfadaria!” I sobre quines són les idees transgressores d’avui en dia, diu: “Ras i curt: tot aquell qui vagi en contra de les polítiques culturals (en tenen?) de l’Ajuntament”.
Bars de trobada
L’actor Pep Ambròs també rememora la seva joventut al Bemba i a la Tete (a l’antiga ubicació). “Eren llocs on amb una birra a la mà parlàvem de cultura, filosofia, societat, política. Volíem cremar-ho tot”. Però estem parlant de fa 15 anys, diu entre rialles. Ricard Efa torna al present i afegeix: “Un espai on encara actualment passen coses, des de concerts a teatre, a la ràdio lliure i les xerrades és el casal Can Capablanca”.
Laia Codina, igualment, cita l’Acadèmia de Belles Arts i el proper bar Zete, on queden els estudiants i professors de l’Escola Joso, com espais on es reuneixen gent de la cultura.
Parlant d’establiments, el director de la companyia teatral Al Galliner, Albert González, apunta el bar Morrosko com un dels espais de trobada. “Tot i que ha canviat de propietaris i ja no hi va la mateixa gent, era un lloc que per a la gent que hi anava era bastant bohemi. I ara potser el bar de L’Estruch, que aglutina els artistes residents que venen”. Així mateix, Pere Villaró apunta espais com el ja desaparegut pati de l’Aliança Francesa (en temps del Robert Ferrer), el Suau i el bar de la Biblioteca Vapor Badia, “on es couen coses”.
Més pessimistes
La presidenta de les Joventuts Musicals, Joana Soler, apunta que “avui dia seria impossible veure pel carrer una persona amb una gibrella al cap perquè plou, o amb un paraigua cap per avall amb un pa”. Segons Soler, avui regeixen unes altres convencions socials. “Potser hi ha gent amb principis molt liberals, però estem en un món consumista. I la gent bohèmia no ho era”, assegura.
També són refractaris els membres de la Fundació Mirada Miquel Bach i Josep Casamartina, autor i prologuista, respectivament, del llibre La Mirada (2018), dedicat a la Colla. “Abans hi havia possibilitat de provocar. Ara la gent ja no s’espanta, no s’escandalitza”, apunta Miquel Bach. Al seu torn, Josep Casamartina creu que avui dia “tothom està pendent de subvencions de l’administració i de fer encàrrecs”. O sigui, afegeix, “domesticats”.
Pere Urpí, veterà promotor musical d’UiU i la CavaUrpí, és dels més negatius. “Fa dues hores que hi penso i amb tristesa infinita, no tinc resposta al que em demanes. Fins i tot n’he parlat amb editors, llibreters. Ens has posat davant un mirall que resulta que el veiem opac, per no dir gris. Ho lamento, però així ho percebo”. Així mateix, la guionista Anna Fité creu que “en aquests moments no hi ha ningú que iguali la creativitat i la murrieria de la Colla”.
Justament per fer pinya i revertir la desunió s’alça la veu de Montse Barderi: “Faig una crida a tots els lletraferits de la ciutat a organitzar una tertúlia mensual. Per celebrar la literatura i muntar coses a Sabadell. I afegeix: “És difícil trobar referents tan clars com llavors. Ara anem més a cops de Twitter. Abans, si escrivíes i eres una mica de casa bona, tenies la possibilitat de ser un referent. Ara s’ha multiplicat. I també poden ser dones, coses que està molt bé!. Perquè a la Colla de Sabadell no hi havia cap dona”.
I arreu de Catalunya?
El comissari del Simposi sobre la Colla que va tenir lloc a l’octubre al Casal Pere Quart, el professor de la UAB Francesc Foguet, creu que “entre els hereus intel·lectuals podríem esmentar Quim Monzó, Antoni Dalmases o Josep Lluís Badal.
Alhora, Clara Alzina afegeix Sergi Pàmies, Adrià Pujol, Damià Bardera com a seguidors de l’humor del Trabal, “i també sembla present en algun cantant inclassificable d’Albert Pla”.
Parlant d’humor, finalment, Francesc Ventura (Espai Foc), creu que efectivament existeix un humor propi (“tot i que més que sabadellenc, l’emmarcaria en l’humor català”), del qual Joan Brossa hauria estat un dels continuadors. I els que posteriorment l’han seguit. De fet, engany també ha coincidit amb l’Any Brossa i les exposicions d’autors locals s’han succeït al casal Pere Quart, l’Espai Foc, l’Acadèmica de Belles Arts i l’Escola Illa.
Nova projecció a l’Imperial del documental i llibre inèdit de la Colla, la setmana vinent
