Quan el país està encara paint les conseqüències del temporal Gloria i el mal temps s’ha situat definitivament sobre la política catalana, a Sabadell hem tingut una setmana d’aquelles que porten cua i que fan que les redaccions treballin a tota màquina. Parlo dels 2,6 milions d’Smatsa, de Nani Valero, i, sobretot, del serial de compravendes de l’edifici d’oficines de l’Artèxtil.
El tema té tots els elements d’una bona trama de novel·la negra costumista amb sabor d’èpoques passades –encara massa recents–. Una requalificació urbanística, un procés concursal, l’adjudicació judicial d’un edifici icònic per un preu que s’intueix massa baix, una llegendària organització criminal familiar, i una revenda a l’Ajuntament per 6,4 vegades més en menys d’un any i mig. I, per acabar-ho de lligar, l’operació surt a la llum per una investigació dels Mossos per blanqueig de capitals. A Netflix n’haurien fet 3 temporades!
Tot i que la realitat sol ser més grisa que la ficció, em sembla un cas particularment interessant per quatre motius.
El primer, perquè acaba bé: una de les joies arquitectòniques de la ciutat és patrimoni públic (ara, però, cal veure què se’n fa).
El segon, perquè em fascina la “casualitat” que una organització criminal vinculada al blanqueig de capitals (especialistes en bitllets de loteria premiats, per entendre’ns), aterri a Sabadell ben oportunament i obtingui la part del lleó del pelotazo. Costa molt no especular amb una trama al més pur estil Peaky Blinders, honestament.
El tercer, perquè em sembla una petita ironia del destí (no necessàriament divertida) que els principals responsables polítics del “govern de transformació” hagin de donar explicacions d’un tema tan poc “de transformació”.
I, finalment, perquè malgrat que tot apunta que l’Ajuntament coneixia per activa i per passiva tant el procés concursal com el preu de la venda judicial de la finca –tant l’administració concursal com l’empresa comercialitzadora es van reunir diverses vegades amb Urbanisme–, sorprèn que no es reflectís res a l’expedient de la compravenda, i ni tan sols que el preu fos un referent per a la taxació.
És probable (tot i que difícilment justificable) que ni Juli Fernàndez ni Maties Serracant coneguessin les interioritats del procés previ a la compra de l’Artèxtil ni el seu preu de venda; crec que si ho haguessin sabut al seu moment, tot i no estar especialment interessats a comprar-lo abans d’obtenir els fons de l’Edusi, l’haurien comprat. Però els responsables polítics, si aspiren a merèixer la confiança dels ciutadans en la seva capacitat de gestió, han d’anar més lluny del ja sabut “són els tècnics els que s’encarreguen d’aquestes coses”.
La responsabilitat de gestió obliga a actuar com a mínim amb la diligència d’un pare de família, concepte jurídic que en el cas que ens ocupa faria exigible demostrar un mínim d’interès per l’interior d’una operació tan important com aquesta.
