Publicitat
JOSEP GISBERT

Una colla d’ineptes

[Per Josep Gisbert, periodista]

Diu l’escriptor sud-africà nacionalitzat australià, J. M. Coetzee, a Diari d’un mal any (Edicions 62, Barcelona 2007), que, “de la mateixa manera que en temps dels reis hauria estat innocent pensar que el fill primogènit del monarca era el més apte per governar, en els nostres temps és innocent pensar que el governant elegit democràticament és el més apte”. Sosté que, en tot cas, “la norma de la successió no és una fórmula per identificar el millor governant, sinó per conferir legitimitat a l’un o l’altre”. I afegeix encara un interrogant en el mateix sentit: “Qui gosaria dir que el món estaria en pitjors condicions que ara si els governants s’haguessin triat des del principi mitjançant el mètode de la moneda?”.

El resum de les reflexions d’aquest premi Nobel de literatura del 2003 dedicades a la classe dirigent podria ben ser que, es miri com es miri, el món està en mans d’una colla d’ineptes i incompetents. El novel·lista no parla de cap país en concret, sinó de tots en general, ni d’uns polítics en concret, sinó de tots en general, i qüestiona, això sí, la bondat dels principis del sistema democràtic, presentats sempre com a infal·libles i inviolables per la mateixa classe dominant que, generació rere generació, reté el poder. Unes reflexions que en les circumstàncies actuals poden aplicar-se perfectament a la nefasta gestió que el Govern d’Espanya, amb el seu president, Pedro Sánchez, al capdavant, està fent de la crisi del coronavirus. I és que no només ha actuat tard i malament, sinó que ho ha fet i ho fa de forma profundament imprudent, irresponsable i negligent, i en alguns casos fins i tot amb mala fe.

Publicitat

Quan resulta que les principals mesures per fer front a la pandèmia han consistit a córrer a recentralitzar competències i a treure l’exèrcit al carrer, i que tot això s’hagi fet en nom de la sacrosanta unitat d’Espanya, és que la democràcia en aquesta part de la península Ibèrica està molt més corcada del que volen que sembli. Perquè la realitat és que la declaració de l’estat d’alarma, que atempta greument contra els drets i les llibertats, en cap moment no s’ha justificat que fos imprescindible per combatre la malaltia. Al contrari, ha estat un error que ha impedit que les autonomies poguessin respondre amb celeritat davant la ràpida propagació del virus. Però, és clar, els pregoners d’aquest renovat patriotisme espanyol que s’ha activat en paral·lel amb el coronavirus es veu que abans s’han estimat més això que no constatar com Catalunya es tornava a espavilar sola, sense que li calgués per a res ni l’ajut ni la presència de l’Estat, com ho va fer arran dels atemptats del 17 d’agost del 2017.

I dintre d’aquesta mateixa lògica, el Govern d’Espanya abans ha permès que la pandèmia s’hagi anat estenent com una taca d’oli que aïllar el principal focus de contagi, Madrid, perquè no podia ser que el dolent de la pel·lícula fos justament la capital. No fos cas, a més, que hagués de donar la raó al president de la Generalitat, Joaquim Torra, que des del primer moment de la crisi ha reclamat el confinament total de Catalunya i ha mostrat més sentit d’estat que el mateix Pedro Sánchez. Que davant d’una emergència sanitària com l’actual un dirigent polític prefereixi rodejar-se de militars i policies en lloc de metges i científics ho diu tot. Ve a ser el que explica J. M. Coetzee quan, citant Maquiavel, escriu que “per mantenir-se al poder no solament s’han de dominar les arts de l’engany i la traïció, sinó que s’ha d’estar preparat per utilitzar-les quan calgui”.

Un cop hagi passat tot, tanmateix, a Espanya caldrà exigir moltes responsabilitats polítiques, però a la vista dels danys personals (morts) i materials (pèrdues econòmiques) que s’estan causant, i que en bona part s’haurien pogut evitar, també responsabilitats penals. Serà la conseqüència d’estar governats efectivament per una colla d’ineptes.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top