[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
La setmana passada el Congrés dels Diputats va aprovar una nova pròrroga de l’estat d’alarma que suporta el país des del 14 de març. S’ha escrit, comentat i polemitzat molt sobre aquesta figura constitucional que, amb més o menys encert, està utilitzant el Govern Sánchez per tal de fer front a la pandèmia del coronavirus que s’ha expandit per tot el món durant els darrers mesos. Però comentaris, crítiques i opinions al voltant de l’estat d’alarma bé mereixen algunes consideracions i puntualitzacions. Perquè potser es pot actuar millor des de totes les institucions polítiques, centrals, autonòmiques i locals, però també es pot criticar molt millor.
S’ha acusat d’un ús abusiu de l’estat d’alarma i, fins i tot, que en la pràctica estàvem sota un estat d’excepció encobert. L’exageració, la hipèrbole crítica, és pròpia del debat polític parlamentari, del míting polític i de la confrontació ideològica. Però hem pogut sentir veritables barbaritats en els debats parlamentaris durant aquests dos mesos que ja portem d’estat d’alarma. Hem escoltat desqualificacions totalment abusives per incertes i, a vegades, fonamentades en falsos informes. Els mateixos que han acusat el govern d’haver reaccionat tard el mes de març, ara, amb taxes similars de contagis i morts, critiquen les mesures que llavors reclamaven, sense aportar alternatives.
Estem assistint a certa cursa per resituar-se en el moment de mantenir l’estat d’alarma, que ha de garantir els plans de desescalada o de transició cap al que s’ha anomenat nova normalitat, que tindrà poc de normalitat i bastant de novetat en els hàbits i comportaments ciutadans. La competició victimista entre comunitats per avançar en la desescalada ratlla el ridícul. I si el govern central només pot tenir raó quan accepta la integritat de les propostes de totes i cada una de les CCAA, sembla difícil afermar una governança compartida de la desescalada i la sortida de l’estat d’alarma, que només pot funcionar correctament si es fonamenta en el principi de lleialtat federal.
Però el més greu és que polítics, opinadors i tertulians ideològicament o políticament intolerants estan aprofitant els moments de cert cansament del conjunt de la població per exagerar la crítica i, en molts casos, treure tot l’odi que porten a dins. No els importa el més mínim el que pugui passar o si hi ha veritables alternatives a les mesures que possibilita l’estat d’alarma. Parlar de normes genèriques contingudes en les lleis sanitàries és una broma sense cap mena de criteri jurídic. Potser amb aquestes lleis es pot obligar a portar mascaretes o organitzar les terrasses de bars i restaurants, però mai ordenar i organitzar la mobilitat interna i externa.
Algú des d’uns mínims coneixements jurídics o fins i tot lògics pot defensar que es pot restringir la mobilitat, un dret fonamental recollit en l’art. 19 de la Constitució, sense un suport legal com el de l’estat d’alarma? Amb quina base legal haurien d’actuar les autoritats sanitàries de les CCAA per limitar la lliure circulació de les persones o l’entrada i sortida del territori? Com es pot votar contra la pròrroga de l’estat d’alarma i al mateix temps “recomanar” als ciutadans que no es moguin del seu municipi? És possible organitzar la desescalada només segons recomanacions?
Aquests dies, quan amb totes les precaucions s’intenta caminar progressivament cap a la dita nova normalitat, caldria més seny per part de tothom. En primer lloc, per part dels responsables polítics de tots els governs i de l’oposició, que haurien de posar per davant els interessos col·lectius de la salut i el benestar social de tota la ciutadania. I aquesta, amb actituds individuals responsables, ajudant les estructures, els professionals i les autoritats sanitàries, a culminar amb èxit una lluita encara molt difícil contra una pandèmia que ningú esperava. Actituds responsables per part de tothom, joves i menys joves, guardant distanciament, utilitzant mascaretes i actuant amb seny, amb molt seny, en les noves mesures d’una nova convivència.
