[Per Carolina López-Nicolau]
Estimat Joan, ha estat un veritable privilegi haver-te conegut. Ens has deixat tants bons moments que no sé per on començar a parlar de tu. Joan Fernàndez ha estat un bon amic, un bon mestre i una inspiració de vida exemplar. A més de l’immens palmarès esportiu, ha estat immensa també la seva capacitat d’estimar i compartir amb els altres.
Primer amb la seva estimada esposa, la Carmina: es va casar enamorat de la noia més bonica de Sabadell, sempre amb admiració per la seva personalitat. I després amb els seus fi lls, l’Esteve i l’Àlex. De tots dos sempre explicava, amb orgull de pare i entusiasme, les seves capacitats personals.
I després les netes… quina felicitat! Joan Fernàndez Garcia, Estimava tot el que feia Però a més de la família, amb el sentit més ampli, sempre va tenir temps per als amics, per a la feina i per a les carreres, envoltat de personatges com Salvador Fàbregas, Paco Godia, Paco Bultó, Pere Permanyer, Josep M. Juncadella o Enric Coma-Cros, entre d’altres que van ser amics i companys de competicions.
Va ser tot un fora de sèrie. Vaig tenir la sort de participar amb l’equip Danone, format pel Joan Fernàndez i el Fermí Vélez, amb el Francesc Urpí al capdavant dels mecànics. Eren els millors. El Joan treballava tota la setmana i el cap de setmana anava a fer la pujada en costa, i la guanyava! Alguns altres pilots tenien temps per entrenar, però el Joan deia: “Jo treballo i vinc quan puc, primer és la feina”.
Així un i un altre cop, durant anys, guanyant sempre. Tenia la fórmula màgica: estimava tot el que feia. Industrial del tèxtil, el Joan estimava la seva feina i estimava Sabadell. Fer teixits era una passió. Es fi xava amb tot el que portava la gent, si era moda o no, i sobretot si era de qualitat. Cosa que sabia veure de lluny. Potser va ser això que el feia ser una mica presumit, era elegant i amb una educació exquisida, amable, senzill i humil. Tot un gentleman!
El preocupava que la indústria marxés a la Xina. Era una persona implicada amb l’economia i la societat. Es preocupava per l’esdevenir de la vida i pel treball de la gent. Era compromès i ajudava projectes socials en la discreció que el caracteritzava. Ho feia amb convicció i de tot cor. Mai va patir un accident greu a les curses, el pitjor ensurt el va tenir treballant, amb un bassal d’aigua a una autopista.
Viatjava sense parar d’un cantó a l’altre per visitar clients del tèxtil. Per ell eren “tots amics i molt simpàtics”, però el que de veritat era molt simpàtic era ell i això ho contagiava allà on anava. Es feia estimar per tothom, a les curses parlava amb el públic i els explicava anècdotes, als restaurants estava com a casa seva i a més, treia temps per assistir a tot el que li demanaven institucions i grups d’aficionats del motor.
Com ell mateix deia, “tinc amics per tot arreu”, fet del qual se sentia especialment orgullós. Agraït de rebre reconeixements com els monuments dedicats a la seva trajectòria a Màlaga i a Mallorca, la medalla al mèrit esportiu de la Generalitat de Catalunya i la medalla d’honor de la Fundación RACE, que han entregat en comptades ocasions. Aquests i molts altres es troben ara al petit museu de Superwagen, el concessionari de cotxes que va impulsar amb Audi.
Un espai que respira la seva estima pels cotxes i la seva passió per la feina ben feta. El Joan, tot un multicampió, ha estat una persona amb un cor immens, tant o més que el seu palmarès esportiu.
