[Per Tona Codina, publicista i consultora de comunicació]
Això és el que volem totes. N’estem tipes. Això dèiem amb una amiga sabadellenca amb la qual ens vam retrobar després del confinament. Té tres criatures d’entre 3 i 12 anys i només arribar ja vaig veure que estava socarrimada: ”S’ha escrit molt poc sobre com les dones hem sustentat aquest confinament”. I m’ho explica a raig, indignada com mai l’havia vist: “He passat tot el confinament sola amb els tres nanos. Teletreballant com he pogut i amb el meu marit, ni ens hem vist. Ell és sanitari, així que marxava a les 6 del matí i tornava quan ja dormíem. Cada dia, també els caps de setmana”.
Aquest és només un dels moltíssims casos en què les famílies van acabar resolent la conciliació. Si bé al principi semblava que el confinament posava en evidència la dificultat de combinar el treball productiu i el reproductiu, juntament amb les tasques domèstiques, sospito que la foto, lluny de ser un vehicle pel canvi en la igualtat de gènere a les llars, va quedar en un miratge. Ara que algunes famílies tenen accés als casals o llars d’infants, sembla que el model d’organització a les cases amb menuts no ha canviat gaire.
Pel que potser sí que ha estat útil la pandèmia serà per posar en evidència la dificultat de conciliar quan la família és monoparental. “Ara t’entenc” o bé “he pensat molt en tu” hem sentit les que ho som.
Més enllà de com pot ser de difícil la gestió del dia a dia, amb això ja hi comptes i t’ho has de rumiar molt bé, abans d’anar a una clínica de reproducció assistida. Però el mobbing institucional és una altra cosa. Les persones que hem decidit formar una família com a progenitores úniques, ho hem fet sempre de manera meditada, des d’una voluntat enorme i assumint que no serà fàcil. Saps que acabaràs demanant a la caixera del supermercat que t’ajudi a posar les coses a les bosses mentre el teu nadó ja no aguanta ni un minut més allà; que hauràs de sentir comentaris desaprovadors com “mira que anar a comprar amb la criatura”. Saps que t’hauràs d’estrènyer el cinturó per arribar a final de mes, però el pitjor és el mobbing institucional, que ens fa més vulnerables. I com tot, això s’ha agreujat amb la pandèmia. Sense la llar d’infants, ni poder comptar amb els avis, com se suposa que hem de teletreballar, amb una criatura petita a la falda i ningú que et rellevi? Si ets autònoma, flipes el triple. Si no treballes, no factures. Ets doblement vulnerable. Una ruïna total en cangurs.
Les monoparentals representem un 11% del total de famílies a Catalunya, el 81% amb una dona al capdavant. Som un model de família avalat legalment. Per què, llavors, fa tant temps que estem lluitant per aconseguir una llei que ens reconegui? Al contrari del que es pensa, la manca d’ajuts és absoluta. De manera excepcional, uns quants mesos tard, ha arribat algun ajut d’urgència. Però cal fer molta feina; amb això no en tindrem prou. Com explica l’apreciadíssima Ester Vivas al seu llibre Mama desobedient, “A Catalunya des de l’any 2009, la legislació reconeix les famílies monoparentals i n’equipara els drets als de les famílies nombroses. No obstant això, una investigació duta a terme pel Síndic de Greuges el 2017 va destapar que les ajudes a ambdós models de família no estaven plenament homologades”. Així estem.
Ser mare freelance, com diu Vivas, “sense un entorn personal, familiar i social i institucional que et doni suport és molt difícil”. Però de la mateixa manera que cal lluitar per un nou model que destrueixi les desigualtats de gènere, cal buscar el reconeixement de les famílies monoparentals i articular mesures de discriminació positiva. Aviat, si us plau, que no calguin més pandèmies.
