[Xavier Guerrero, químic i exregidor]
Va i ve, amb el seu cotxe, de casa cap a la feina i de la feina cap a casa. Treballa en una empresa que va ser considerada servei essencial. Potser per això li va ser difícil generar empatia amb els que es van quedar a l’atur, o sense ingressos, o en ERTOs que trigarien mesos a cobrar. O potser no va ser per això. I tant que gaudia de l’absència de trànsit, que ràpid que se li feia el trajecte, fins i tot el camí semblava un altre. La tornada a la normalitat li ha suposat perdre aquest privilegi.
Va i ve, amb el carretó, de casa cap a la botiga i de la botiga cap a casa. Es va acostumar a fer compres petites, per així poder sortir més sovint, durant el confinament. Ara a comprar el pa. Ara una garrafa d’aigua. Llàstima de cues al carrer. Però els dies que feia teletreball, s’ho podia combinar. Buscava la ruta creïble més llarga possible fins a la fleca, amb la bossa d’anar a comprar ben visible, perquè ningú dubtés dels motius que el duien a ser allí en aquell moment.
Va i ve, amb la seva mascareta –quin rotllo–, sempre que pot se la treu i fa ganyotes als qui el miren malament. A casa ningú es va posar malalt, tret del tiet conco que tenien a la residència, que si per això no s’hagués mort, hauria estat per una altra cosa. Al capdavall, tant hi fa, una feina menys, descansi en pau. Recorda les imatges als mitjans, de sanitaris esgotats, amb les marques profundes dels EPIS a la cara; i els aplaudiments als vespres, i la gent ballant als balcons, fent veure que s’ho passaven bé una estona. Sort que ja s’ha acabat. Eren coses que el feien sentir incòmode. S’ho mirava rere la finestra i feia que no amb el cap, i pensava – i segueix pensant– en tots els petons, encaixades, abraçades i tedioses reunions familiars que s’ha estalviat tot aquest temps.
Va i ve, de la tele al túiter, del túiter al féisbuc, buscant xifres de morts, estadístiques, la darrera mostra d’incompetència d’aquest o d’aquell govern. Es pregunta per què aquell país que li cau tan malament ha tingut tan pocs morts. Gaudeix de l’estridència fora de lloc del líder polític ultradretà, que mira que n’és de fatxa, però que cal reconèixer que sap muntar l’espectacle. Critica les pomposes declaracions de la portaveu del govern i els insuportables eslògans tipus “De esta salimos más fuertes”, “Entre todos lo conseguiremos” que les institucions i les empreses carronyaires repetien tothora. I el Fernando Simón com a font de coneixement. I, en el moment àlgid de la desinformació, els Fernandos Simón del carrer, jutjant i sentenciant els altres des del balcó o des de les xarxes socials.
Va i ve, sense rumb fix, per la vida. De vegades és conscient del seu egoisme, que va només a la seva, que potser hauria de ser millor persona, que potser s’hauria hagut d’apuntar al grup de voluntaris del barri per ajudar els veïns més afectats per la pandèmia. I llavors sent viu el remordiment. Però és un remordiment ja sense espines de tantes voltes que li ha fet. Sap que el dia a dia cobrirà el patiment amb la pols de la indiferència, que la normalitat –la nova, la que sigui–, a poc a poc, tornarà a posar les coses al seu lloc, que amb el permís dels rebrots, ho oblidarem tot i no haurem après res, excepte algunes imperceptibles marques a l’epigenoma, i que l’únic canvi evident serà que molts, els molts de sempre, seran una mica més pobres; i pocs, els pocs de sempre, seran força més rics. I ell seguirà surant per damunt de tot això, si aconsegueix no parar-hi gaire esment, i a fe que aconseguirà no parar-hi gaire esment, anant i venint, com ha fet sempre, d’aquí cap allà i d’allà cap aquí.
