[Per Xavier Guerrero, químic i exregidor]
Amb la precisió que només molts anys de pràctica poden donar, i la gravetat pròpia d’un atleta de la Grècia antiga, deslluïda en part per les xancletes de dit i les ratades malles, prem fort el pedal amb el peu esquerre, al mateix temps que flexiona el braç dret enrere i, mentre s’alça la tapa, ajudant-se amb un sec cop de maluc, llança fins al fons del contenidor la bossa d’escombraries, plena a vessar d’envasos de iogurt, safates de porexpan, tetrabrics de llet, cartonets, innombrables rebuts de datàfon, les restes d’unes cuixes de pollastre, peles de patata i pudents bolquers de nadó.
Si una llar sabadellenca té de mitjana 2,6 habitants (213.000 habitants, 81.500 habitatges, 550 habitatges buits), i cada sabadellenc genera diàriament de mitjana 1,2 kg d’escombraries, cada dia es repeteix aquest gest unes 80.000 vegades, amb més o menys glamur, i amb malles ratades o americana acabada d’estrenar. I d’aquestes, unes 60.000 vegades es fan de la mateixa manera: sense separar res, tot cap al contenidor gris.
Fa unes passes fins al contenidor verd i hi llença les dues ampolles de cervesa. El vidre sí que el separa. Fan soroll de trencadís, en caure, i mira de reüll si algú ha vist que bé que ho ha fet. Amb la seva dignitat tota íntegra se’n torna cap a casa, una passa rere l’altra, mentre pensa que ha de baixar la post de planxar feta malbé i que fa dies que la té al rebedor.
A Sabadell, el 2019, vam generar, entre tots, 96,5 milions de quilograms de deixalles. Només 1 de cada 3 es va reciclar, la resta, uns 61,4 milions de quilograms, van anar al dipòsit de Vacarisses, a tapar-los amb una mica de terra i deixar-los allí durant unes quantes generacions, podrint-se. Comptant que el cànon que vam pagar per dipositar aquests residus no reciclats va ser de 47,1 €/tona, va suposar gairebé 3 milions d’euros del pressupost municipal.
Ni per un segon s’ha plantejat mai separar les deixalles. Abans d’arribar a pensar-ho, centenars d’excuses li bloquegen totes les sinapsis neuronals, encapçalades per les dues trending topic: “Que tenim una cuina molt petita”, i “que si ja paguem la taxa de residus, doncs que reciclin ells” (ells, qui?).
Passarà el temps, i la gent explicarà que a les ciutats hi havia milers de contenidors d’escombraries tot el dia ocupant espai, escampant pudors i brutícies. A Sabadell hi tenim uns 5.000 contenidors. Una parada amb cinc contenidors grans (n’hi ha de grans i de petits) pot ocupar uns nou metres lineals de voral, pel que pel cap baix tenim uns 8 quilòmetres de carrers ocupats per contenidors. Aquest model de recollida, en una ciutat gran, difícilment superarà el 40% de reciclatge. Cal fer un canvi de model per assolir el 50% que ens demana la Unió Europea, per sota del qual ben aviat ens començaran a multar. Això vol dir posar nom a les escombraries: aquesta bossa és de la Carme, aquesta altra és del Lluís. Amb contenidors tancats que s’obren amb una targeta, o amb el model de la recollida porta a porta. Al nostre voltant, pobles com Vacarisses o Matadepera han passat a tenir percentatges de recollida selectiva superior al 85% l’endemà d’implantar el porta a porta, que també funciona a Parma, Berlín o Brussel·les.
Però d’això del porta a porta i la seva viabilitat a Sabadell en parlarem un altre dia. Deixem que avui el nostre homo insostenibilis torni tranquil al seu cau a consumir més productes i generar més residus. Abans, però, s’entrebancarà inevitablement amb la post de planxar i es dirà que demà segur que la baixa als contenidors, sense trucar al servei gratuït de recollida de trastos, és clar.
