El Farru és una de les màximes figures representants de la dansa flamenca del panorama mundial, pertanyent a la famosa saga de Los Farrucos. El cap de setmana passat va ser a Sabadell per oferir una classe magistral a l’estudi Va de Ball.
M’has comentat que a Sabadell hi tens amics. I referents, com podria ser Duquende? A part que l’estimo com a un germà, per a mi, després de Camarón potser és una de les veus més emblemàtiques que té Espanya i un dels cantaors que té majors facultats, dels que jo hagi conegut. Amb una fantasia i un cor diferents, per mi és un dels meus preferits.
I Juan Manuel Cañizares, de Ca n’Oriac? Home, el Cañi, i tant! És un mestre de la guitarra. Ha aportat moltíssim al flamenc i a la música. És un emblema, diria jo. Hi ha bona base, a Sabadell. Imagina’t, hem dit dos noms que són puntals i tenen similituds: si van estar amb el mestre Paco de Lucía quan ell els va citar, per alguna cosa serà. Crec que són importantíssims per a la història del flamenc.
Ara mateix, però, l’activitat flamenca es concentra molt més a les grans capitals com Barcelona, que a ciutats com Sabadell. Passava a Sevilla, que és un bressol del flamenc i s’hi acumulaven artistes com Pastora Pavón, Manolo Caracol, El Chocolate, Vallejo… I després hi havia poblets d’on en sortien un o dos. Però ara no és com abans, perquè per escoltar algú de la capital t’hi havies de desplaçar. Avui els joves tenim una eina de treball que és meravellosa: internet i les xarxes socials, on et pots cultivar i aprendre a distància en un sol clic. I és el que animo a fer, a utilitzar aquestes eines per motivar-se. S’ha de veure que ser flamenc està de moda.
Hi contribueix Rosalía, a posar el flamenc de moda? Home, sí! Ha utilitzat la influència de diferents gèneres per a crear una cosa personal i mereix respecte. Jo faig flamenc i les meves influències no només són flamenques: són clàssiques, de la música negra, del pop, del country… Moltes vegades faig passos de ball inspirats en Michael Jackson o James Brown. Ara bé, està clar que jo no diré que faig pop perquè la meva influència ho sigui. Això és el que s’ha de tenir clar. Una cosa és la influència i l’altra què et caracteritza. Però tots els grans músics sempre han tingut influència d’altres músiques. Si ets capaç de canalitzar-ho, fer-ho teu i crear, benvingut siguis.
‘El Farru’ a l’estudi Va de Ball, on va impartir una classe magistral / victòria rovira
Quins papers tenen les acadèmies i els ‘tablaos’ en l’impuls del flamenc? Són les universitats del flamenc. Els artistes han de passar per escoles com Va de Ball per aprendre no només una coreografia, sinó un concepte. Per aficionar-se al flamenc primer i després com a cantaor, bailaor o guitarrista. I, després, hi ha els tablaos, el lloc que et consagra i t’impulsa a dir “tu pots ser un gran artista” per poder sortir als teatres i sortir al món. Aquests haurien de ser els passos.
Amb el panorama que tenim, ballar és terapèutic? El flamenc és molt més que un gènere musical. S’ha convertit en teràpia, en una manera d’expressar-se, de curar ferides; dona motivació, felicitat, alegria. Ara és quan més s’hauria de ballar. Més que mai. Perquè el flamenc creua tantes fronteres… No només de localització, sinó també morals, ideològiques. Per al flamenc no hi ha fronteres, perquè es caracteritza pels sentiments, les expressions i l’amor, que és l’idioma més universal que tenim. Ensenyar-ne i veure que estàs ajudant a persones, que estàs fent feliç, és el que més m’agrada de la meva feina.
Assistents a la classe magistral d’El Farru i directors de l’escola Va de Ball / V.ROVIRA
