[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
Un té la sensació que, com la granota de la paràbola, ens han ficat dins d’una olla amb aigua a la qual van incrementant lentament la temperatura. Però, a diferència de l’innocent amfibi, nosaltres en som tràgicament conscients. Primer van ser les trobades de sis persones, després el tancament de la restauració, més tard el toc de queda i ara ja es parla de confinaments de cap de setmana o quinzenals. L’aigua arrenca el bull.
Crec que hem de començar a parlar obertament de fracàs col·lectiu. Cal dir-ho alt i clar. En l’àmbit de l’Administració, el suspens és absolut: descoordinació, incoherència, burocràcia, improvisació, partidisme… Però, lamentablement, el capteniment de l’administrat tampoc ha estat gaire exemplar. Escudats en un mitificat esperit llatí, hem sublimat la picaresca per subvertir cada mesura restrictiva que se’ns ha imposat. Que tanquen les discoteques, fem botellons; que tanquen els restaurants, pícnics massius; que estableixen un toc de queda nocturn, doncs quedem amb la colla a la tarda.
En un excel·lent article a El País de diumenge passat, el filòsof coreà establert a Berlín Byung-Chul Han exposava les claus de l’èxit dels països asiàtics en la gestió de la crisi sanitària. Han sosté que, per a Europa, seria un error emmirallar-nos en les polítiques de vigilància individual xineses. Amb tot, creu que hem pecat d’una alarmant manca de civisme i de sentit de comunitat. “La societat lliberal necessita un nosaltres fort. Si no, es desintegrarà en una col·lecció d’egoistes. I aquí el virus ho té molt fàcil”. Han resideix a Alemanya. Em costa imaginar quines serien les seves conclusions si visqués al nostre país…
La pandèmia ha evidenciat una crisi majúscula de confiança mútua entre les institucions i la ciutadania. Una inexistència de projecte en comú. Hem acabat de trinxar el contracte social i les conseqüències que se’n poden derivar són altament preocupants. La pandèmia, tard o d’hora, passarà, però restaran greus afectacions a l’estructura sistèmica. I, per tal de reparar-les, ens caldrà quelcom més que moral de victòria.
