[Per Manel Camps Bosser, periodista]
El govern català ha aprovat recentment un decret per evitar desnonaments en les circumstàncies d’emergència sanitària, social i econòmica amb què ens trobem actualment. La voluntat del govern ha estat regular sobretot tres coses: la suspensió dels desnonaments civils si no s’ha fet prèviament una oferta de lloguer social, l’aturada de les desocupacions quan les ocupacions hagin estat fetes abans del decret d’alarma i l’obligació dels Mossos de demanar un informe urgent als Serveis Socials quan hi hagi una sol·licitud de desallotjament amb denúncia al jutjat. El decret és lògic i la seva finalitat, molt lloable: emparar les persones vulnerables en aquest moment tan excepcional i dramàtic, posant en marxa una moratòria general sobre aquesta qüestió tan controvertida de les ocupacions i els desnonaments i la problemàtica social que els acompanya.
Arran d’aquest decret he pensat en un bon amic que fa un temps va viure un espectacular robatori a casa seva mentre era fora el cap de setmana. L’autor o autors van aprofitar la seva absència per emportar-se tot el que van voler fins que van considerar que ja en tenien prou i se’n van anar amb dues maletes de la víctima ben plenes. Ningú no va escoltar ni veure res. No s’hi havia trobat mai i em sembla que encara no s’ha refet del tot de l’ensurt i de la pèrdua emocional i econòmica que va patir.
El més curiós del cas, i aquest és el lligam amb la qüestió de la moratòria sobre els desnonaments de què parlava al començament, és que quan els agents de la policia científica van visitar-lo al seu domicili per agafar possibles empremtes del delinqüent o els delinqüents, el primer que li van preguntar només entrar a casa seva va ser si a la seva illa de cases hi havia habitatges ocupats, com si ocupacions i robatoris fossin conseqüents i complementaris. La pregunta el va sorprendre, però els va dir que sí, que n’hi havia més d’un, d’habitatge ocupat, a l’illa de cases on ell viu i també molt a prop. De fet, és per aquesta circumstància precisament que, des de fa temps, diverses cases del seu veïnat s’han anat fent instal·lar alarmes.
L’ocupació d’habitatges és un fet social d’una dimensió humanitària indiscutible, que afecta directament els drets humans més elementals. És una situació indignant, inhumana i injusta per a qui s’hi veu abocat, sens dubte. Tant de bo que aquesta pràctica no hagués d’existir, o bé perquè la nostra societat fos capaç de no generar aquestes situacions extremes o bé perquè tingués la capacitat de tenir prou habitatges socials per atendre-les adequadament. Ara bé, igualment que dic això ben convençut, també penso que és igual d’indignant, inhumà i injust que l’ocupació d’habitatges hagi de comportar per als que hi han de conviure com a veïns que la seva tranquil·litat sigui igualment desnonada. Passa sovint, com ho evidencia la pregunta que la policia li va fer al meu amic només arribar a casa seva, i això crea alarma social, per aquest motiu la demanda d’instal·lació d’alarmes creix exponencialment. Sobre aquesta altra forma de desnonament veïnal també fora bo que algú pensés en alguna mena de moratòria, a ser possible indefinida.
