La quinzena edició de la revista-llibre Vallesos dedica el seu dossier central a fer memòria de l’estiueig que es vivia a les viles i els pobles vallesans en el passat. Repassa dels inicis del fenòmen, al segle XIX, amb la febre dels senyors de Barcelona que buscaven bons aires rurals i aigües termals; fins els estiuejants dels anys seixanta i setanta del segle passat, quan es va rellançar el turisme d’estiu al Vallès amb els xalets a les urbanitzacions. Es tracta d’un fenomen que avui ja no existeix al Vallès, que ha passat de ser territori de segona residència a ser-ne de primera, però que hi ha deixat una empremta fonda, tal com es remarca en aquesta edició de Vallesos, que titula “Quan en dèiem estiuejants”.
A banda del tema central de l’estiueig, la revista-llibre dedica un retrat de família a les monges de Puiggraciós, en un reportatge titulat “Sentinelles espirituals del Vallès”. Les religioses van establirdes el 1973, ara fa 45 anys, una petita comunitat monàstica al santuari que ara celebra el seixantè aniversari de la seva restauració. La publicació també compta en aquesta ocasió amb una entrevista a fons a Jaume Arnella, el darrer romancer dels Països Catalans, que des de la Vall del Tenes reivindica que les coses quotidianes són les úniques que emocionen. També dedica perfils personals a noms com el popular cantant Dyango, establert a Caldes de Montbui; la mestra Maria Cinta Texidó, de Vilanova del Vallès; l’obrer centenari José Roca, de Montcada i Reixac; la vitrallera Anna Santolaria, de l’Ametlla del Vallès, l’historiador Josep M. Salrach, de Llinars; la castellera Isolda Sucarrats, la primera presidenta dels Minyons de Terrassa, i als polifacètics músics Jordi Masó, de Granollers, Josep Borràs, de Terrassa, i Pol Cruells, de Sabadell.
Com en cada edició, obre les pàgines del número 15 de VALLESOS la secció ‘Conte contat’, aquest cop amb una narració inspirada en els presos polítics (A cinc minuts per tres quarts), de Laura Pinyol, que acaba de publicar amb gran èxit la seva novel·la “El risc més gran”. En aquesta edició de VALLESOS també s’hi troben glosses de patrimonis com els dedicats a Mollet com a bressol i antiga capital de la indústria de les dues rodes, primer les bicis i després les motos; al participatiu Museu al Carrer, de testimonis de la societat industrial, impulsat pel Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, amb seu a Terrassa; així com mesures d’autoprotecció dels focs forestals en urbanitzacions o propostes d’escapades com el Centre d’Observació de l’Univers del Montsec, entre d’altres. A la secció Calaixera´’ es rememoren les facècies del triomf del Sabadell al campionat d’Espanya d’handbol de primera ara fa cinquanta anys.
Quan en dèiem estiuejants
Als anys trenta del segle passat fins i tot l’escriptora empordanesa Caterina Albert (L’Escala, 1869-1966), que firmava com a Victor Català, estiuejava al Vallès, concretament a Cerdanyola, i es va inventar el nom del barri de Montflorit en un poema que començava així: “Monflorit! La gaia terra/ del bell viure i del bell nom!/ espargida entre Pla i serra,/ per millor plaure a tothom”. I és que fa cent anys l’estiueig era lluny de les platges atapeïdes d’ara. Llavors era un privilegi per a les classes adinerades de Barcelona i també d’altres ciutats, com Terrassa i Sabadell, que van començar a sortir de vacances fora d’unes urbs que la revolució industrial va omplir de soroll i altres contaminacions.
El tren va ser un element clau perquè el fenomen proliferés inicialment a localitats com Montcada, Cerdanyola, Sant Cugat, la Garriga, Caldes –on fins l’any 1939 va funcionar el tren El Calderí- o Cardedeu, on es va fer famosa la dita “una llotja al Liceu i una torre a Cardedeu”, que evidenciava la tirada de la localitat entre les elits barcelonines. Però l’estiueig també es va estendre a pobles més allunyats i sense tren, com ara Castellar, Matadepera, Sant Feliu de Codines, Castellterçol, l’Ametlla…, i finalment a qualsevol poble, perquè van ser nombrosos els municipis on van arribar estiuejants amb casa pròpia o que, fent estades en masies, van començar a assajar una mena de turisme rural ‘avant la lettre’.
Els membres de la “colònia d’estiuejants”, també dits “forasters”, eren un món a part respecte dels locals, sense que la paraula “foraster” tingués un contingut especialment pejoratiu. De fet, ara fa un segle localitats com la Garriga, Cardedeu o Sant Feliu de Codines tenien la seva Societat d’Atracció de Forasters, no gaire diferents de les oficines de turisme que avui programen actes per atreure visitants.
Des del Vallès, bon estiu a tothom! pic.twitter.com/8yJkP6ONfN
— Revista Vallesos (@vallesos) June 21, 2018
L’arribada dels estiuejants, més adinerats que la població local, també va marcar una certa divisió social, ja que van tenir els seus propis casinos socials i clubs esportius, que sovint rivalitzaven amb els locals. El comerç es va aplicar a fons a servir aquells nous clients i van introduir elements més refinats per a ells, de manera que van propiciar el naixement de pastisseries i altres establiments.
L’edificació de les seves cases va donar feina a paletes, lampistes, jardiners i personal de servei domèstic, encara que aquest darrer sovint se’l duien de Barcelona. L’onada de construcció de torres d’estil modernista va servir per crear carrers i veritables eixamples urbans, impulsats per arquitectes remarcables entre els quals destaquen Manuel Joaquim Raspall o Eduard Maria Balcells, així com per a l’extensió de l’electricitat i la telefonia..
Els balnearis van resultar un fort atractiu a Caldes i la Garriga. En aquesta darrera localitat ja l’any 1400 el rei Martí l’Humà s’hi va establir per motius de salut durant tot un mes, acompanyat del seu seguici, i es podria considerar el primer estiuejant notable. I, gràcies als balnearis garriguencs, a finals del segle XIX i principis del XX, els boscos de can Terrers van viure concorregudes sessions de Teatre a la Natura, amb milers d’assistents, entre els quals els literats Àngel Guimerà i Santiago Rusiñol.
La guerra va posar estroncar un estiueig, reprès als anys quaranta però amb menys glamur. Amb els seixanta i setanta, va aparèixer un nou estiueig, un xic més interclassista, que va fer proliferar les urbanitzacions en camps i boscos, avui convertides en barris de residència permanent.
Amb els canvis urbanístics i socials soferts al Vallès, avui ha desaparegut aquell estiueig que des de Sant Joan i fins a la tornada a l’escola al setembre transformava els pobles de la comarca que, paradoxalment, nota cada cop més l’impacte turístic de Barcelona, que fa aparèixer el fenomen del lloguer de pisos turístics prop de la capital.
