Fent-se un lloc entre la Colla Nova, en Joan Hernández conduïa aquest dijous a dos quarts de cinc de la tarda dos dels seus cavalls des d’un majestuós carro Break per l’Eix Macià, ja tallat al trànsit per la Passada de Sant Antoni.
L’Àlex, la Lia, l’Aran i en Marc també han anat a bord del Break, acompanyats de la dona d’Hernández, Pilar Dueñas, el seu fill Jordi, la nora Mireia Alguersuari i l’Antonio.
Tothom s’està posant a lloc que els cavalls comencen a marcar el pas pel carrer de Francesc Layret. La Lia literalment embogeix i el públic li compensa amb crits i gestos d’agraïment, cosa que l’excita encara més. Acaba de fer set anys i és obrir el sac de caramels i mentre amb una mà en llença un grapat amb l’altre ja està carregant. “M’agrada molt tirar caramels!”, certifica amb més de la meitat d’un sac buit cinc minuts després d’haver sortit, quan devia pesar almenys deu quilos. En Jordi, mentrestant, va amunt i avall comprovant que tot està en ordre i, sobretot, vigilant que ningú s’apropi més del compte als cavalls i a les rodes del carro; mirant que ningú prengui mal, vaja.
Aquest any la Colla Vella va al davant, perquè 2019 és senar. L’any que ve serà parell i, per tant, li tocarà anar al davant a la Colla Nova. S’alternen. Al carro del Joan hi ha una quantitat incomptable de caramels en sis sacs que dintre porten el bé més desitjat pels seguidors de la passada. Les bosses de supermercat i els paraigües es fan un lloc a les voreres entre crits i cares que, veient-les, ningú es resisteix a regalar-los un caramel.
És curiós, però al carro hi ha un aficionat als cavalls que alhora n’és al·lèrgic. Tot i així l’Àlex, de vuit anys, s’ho pren amb filosofia i explica que “ara me’ls miro des de lluny i si els toco m’he de rentar les mans”. Els cavalls van fent al seu ritme, sense cap estridència, tranquils, seguint la comitiva. Afortunadament no plou i tothom, al carro, coincideix que no és un any fred. Abans de pujar al Break tots s’havien abrigat bé, amb samarretes tèrmiques, l’Aran destacava que era l’únic que portava guants i la Lia compartia manta amb la Mireia, però poc ha durat a la seva falda.
A cada carrer, una anècdota. És habitual, per exemple, que cada any la família Hernández s’aturi a donar una bossa de caramels als avis i àvies d’una residència de l’avinguda Onze de Setembre, que veuen la passada asseguts, ben arrenglerats, davant aquest espai. I sense adonar-nos-en ja som a la Rambla, creuant-nos amb la imatge de Sant Antoni que ja va de pujada i ens apropem al mític gir de Cal Pané, a la cantonada de la Rambla amb la Gran Via. Li sap greu, i es nota a l’ambient, però en Joan Hernández no ha pogut fer els tres tombs que tants anys havia fet, ja que “no em deixen!”, diu; perquè des de fa uns anys els cavalls només poden fer un gir de 180 graus i seguir cap amunt, a recollir un obsequi i a “desenganxar”, per on comença el ritual per acabar la Passada.
Ver esta publicación en Instagram
