En els pròxims dies, la plaça dedicada a l’alcalde Josep Maria Marcet (1901-1963) canviarà definitivament de nom, i el record de qui fou batlle de la ciutat durant 20 anys desapareixerà del nomenclàtor. El canvi, aprovat per la Junta de Govern Local el 20 de maig, s’emmarca dins la Llei de Memòria Històrica, i no ha estat exempte de polèmica. La família no s’ha oposat al canvi de nom, però nombrosos experts han advertit del perill de jutjar la història amb lleugeresa. Al capdavall, la història mai és blanc o negre.
Marcet és un personatge polièdric; amb les seves ombres i les seves llums: era un franquista convençut, però també un polític pragmàtic capaç d’estendre la mà als seus teòrics enemics naturals. Va ser, a més, un home crític amb el règim, una faceta poc coneguda d’ell que li comportà l’ostracisme polític i la censura del seu llibre de memòries, Mi ciudad y yo. Tot i la seva adhesió total a Franco –i una certa amistat personal– alguns sectors del règim van mostrar el seu enuig per la publicació del llibre, el novembre del 1963, pocs mesos després de la mort de l’autor.
Així ho demostren una sèrie de documents a què ha tingut accés aquest diari i que es publiquen per primer cop en premsa. En ells es pot observar la supressió “por razones políticas” de part del text original i, més interessant encara, els fragments que van ser considerats intolerables per la Governació de Barcelona un cop publicat el llibre, i que, per a sorpresa de les autoritats, van esquivar la censura. Així ho transmetia un alt càrrec del govern franquista a Catalunya, en una nota conservada a l’exemplar enviat a Madrid queixant-se del text: “Ha producido en Barcelona gran perplejidad en amplios sectores, el que fuera autorizada la publicación del libro titulado ‘Mi ciudad y yo’, en el que aparece como autor D. José M. Marcet Coll, que fue 20 años Alcalde de Sabadell”. A més d’aquesta nota, al llibre s’hi poden veure, marcades amb llapis blau o vermell, fins a quaranta-cinc pàgines que, a ulls de les autoritats franquistes de Barcelona, mai haurien d’haver vist la llum.
Un informe positiu de la censura era obligatori per poder publicar un llibre durant el franquisme. Mi ciudad y yo va passar el sedàs amb certes mutilacions; però tot i això va crear controvèrsia / D.S.
Els fragments censurats
Un dels episodis que relatava Marcet i que no va passar el rodet del censor feia referència a la seva etapa com a procurador de les Corts espanyoles. De les sessions, Marcet recordava com ses senyories procuraven fugir dels discursos més soporífers i dels oradors de menor categoria per refugiar-se al bar, “donde en medio de efusivos abrazos se pedían cupos, adjudicaciones de automóviles y se recomendaban nombramientos con fuertes saludos y palmadas en la espalda”. Aquesta escena tan berlanguiana no va passar la censura; però sí ho va fer (per a disgust de la Governació) el següent passatge: “Ni siquiera pude influir lo más mínimos en las disposiciones que afectaban a la industria textil de nuestra región. Detalle revelador es que la citada comisión de que yo formaba parte se reunió cuatro o cinco veces, si mal no recuerdo, durante los años que desempeñé el cargo”.
El capítol sobre l’animadversió del règim per la comunitat cristiana protestant (a qui l’alcalde va protegir) també va patir canvis. Les línies suprimides del llibre posaven en boca del gobernador civil de l’època una actitud inquisitorial i violenta contra aquest grup religiós: “Al solicitarle [al gobernador] muy encarecidamente que dejara en suspenso su providencia [expulsar uns protestants], recuerdo que me dijo, con más socarronería que convicción: ‘Yo, con esta clase de gente haría como Torquemada: quemarlos publicamente en la Plaza Mayor‘. Naturalmente, ni el anciano presbítero protestante ni sus colegas, fueron asados y conseguí del gobernador que no se llevara a cabo la orden de destierro”. De tot aquest paràgraf, marcat pel censor per a la seva eliminació, només en va desaparèixer la referència a Torquemada.
El censor no va ser gaire dur amb el text original de Marcet. A dalt, una de les pàgines amb fragments eliminats. En aquest cas, sobre la vida a les Corts espanyoles / D.S.
També van salvar-se de la crema diverses pàgines en les quals Marcet criticava l’actitud d’Espanya envers Catalunya. A la versió definitiva s’hi pot llegir un fragment que algú de la Governació va marcar intensament en un vermell prohibitiu: “En cierta ocasión, un alto cargo del Ministerio se permitió decir en una reunión de carácter económico: ‘Si los rojos les arruinaron (se refería a la indústria catalana), yo lo haré por segunda vez’”. I més endavant deia: “Hay fuera de Cataluña ‘separatismos contra Cataluña’ que nos han hecho a veces mucho más daño que el propio separatismo catalán, porque a la incomprensión han sumado el desconocimiento, cuando no el odio”. El Procés, fa seixanta anys. També va passar el rodet tot un capítol de greuges contra Catalunya que Marcet va fer arribar a Franco. A la Governació civil se’n feien creus.
El motiu de la discòrdia
Portada del llibre de memòries de Josep Maria Marcet, Mi ciudad y yo / D.S.
Però si hi havia un episodi que les autoritats no podien permetre que es publiqués era la rèplica de Marcet a la seva destitució com a alcalde. De fet, la intenció del batlle amb les seves memòries era reivindicar-se i, potser, venjar-se del governador civil que el va cessar, Felipe Acedo Colunga. Marcet explica com, aprofitant que havia passat uns dies malalt, Colunga va ordir la seva destitució: “Yo sabía que, entre bastidores, se estaba fraguando una intriga política de cierta altura destinada a acabar conmigo en el aspecto político. […] el gobernador me citó en su despacho y, tras muchos halagos y elogios encomiásticos me indicó haber recibido de Madrid la orden de relevarme de mi cargo, es decir, de mi ingreso político en el Valle de los Caídos”. Aquest fragment apareix remarcat profusament en el llibre que es va fer arribar a Madrid.
Per a Marcet, els motius estaven clars. La seva “muerte política” estava decretada “por quienes no podían tolerar que un modesto alcalde de una modesta ciudad española, hubiera puesto en evidencia la inoperancia de ciertos organismos y la pasividad culpable de determinadas autoridades”. Directe i tossut, l’alcalde no va esperar a publicar cap llibre per demanar explicacions en persona: “Al pedir al gobernador que se dignara exponerme los motivos por los cuales se me iba a dar el cese, diciéndole que desconocía haber hecho algo que justificara tal decisión superior, me contestó reiteradamente que no había en aboluto ningún cargo contra mí, que, muy al contrario, me reconocían los indiscutibles méritos que había contraído en los veinte años de desempeño de la Alcaldía de Sabadell, pero que la Superioridad tenía el criterio de relevar a las autoridades que llevaran muchos años ejerciendo”. A la qual cosa, Marcet va respondre: “Más años hace el Generalísimo Franco que rige los destinos de la nación y que Dios le de salud para que siga haciéndolo muchos más”.
