[Per Marc Torras Chicón, economista]
L’essència del particularisme és que cada grup deixa de sentir-se a si mateix com a part del tot i, conseqüentment, deixa de compartir els sentiments dels altres. No li importen les esperances o necessitats dels altres, i no se solidaritzarà amb ells per auxiliar-los en el seu afany”. El tancament de l’actual cicle electoral m’ha fet tornar al clàssic de José Ortega y Gasset, de l’any 1921. Pel camí que hem transitat com a col·lectiu des dels anys 20 hem viscut dues dictadures sanguinàries, una república, una Transició exemplar i l’actual desafecció política, per la manca de rumb, envers l’Espanya constitucional. Aquesta desorientació del sistema i paràlisi governamental –a Catalunya amb pressupostos del 2017 i a la resta d’Espanya amb els del 2018– és conseqüència, precisament, d’aquest particularisme que denunciava el filòsof ja als anys 20.
La partitocràcia imperant que subordina els interessos generals als interessos de les faccions minoritàries hiperventilades dels partits condemna el conjunt d’Espanya a tenir governs consecutius més preocupats per les pròximes eleccions que pels interessos generals del país. El nacionalisme centrífug i el regionalisme banal redueixen la mida del benestar a repartir, maximitzant la competència per les engrunes cada vegada més escasses. Mentre el sistema públic de pensions consumeix el pressupost de l’Estat, l’educació pública sobreviu en barracons i la sanitat pública es gangrena en llistes d’espera vergonyants, els partits polítics són incapaços d’arribar a acords que mirin pel benestar conjunt de la ciutadania.
Recordem una qüestió fonamental, però: tot el que succeeix és culpa de cadascú de nosaltres com a ciutadans. Tal com recorda Francis Fukuyama a Identitat, l’últim llibre de l’autor, la societat occidental que hem fomentat viu reclosa en el narcisisme, maximitzant l’autoestima de l’individu, fomentant l’atomització de les identitats. Hem deixat de reivindicar qüestions bàsiques del nostre benestar col·lectiu com a ciutadans, per recloure’ns en identitats més excloents que requereixen ser satisfetes per l’Estat de torn. Si els partits no són capaços d’articular projectes aglutinadors i majories estables, és també conseqüència del nostre narcisisme i la nostra incapacitat per entendre la identitat i les aspiracions dels nostres conciutadans. Si als barris obrers la desafecció política és tan abismal que de mitjana voten un 20% menys que en els barris més benestants és perquè la classe mitjana i alta ha capturat la democràcia posant el seu narcisisme identitari per damunt dels interessos del col·lectiu.
L’articulació d’un projecte col·lectiu en comú no pot posar la satisfacció de la identitat de cadascú en el centre del taulell polític. Les necessitats bàsiques han de ser el factor que determini quin ha de ser l’ens administratiu que tingui les competències per satisfer-les. L’entitat administrativa –Ajuntament, Diputació, comunitat o Estat central– que escollim per governar certes competències no es pot basar en la nostra identitat, sinó en la que sigui més útil en cada cas per articular la satisfacció de les necessitats de la ciutadania.
Hem d’abandonar el particularisme –“que hay de lo mío”– que denunciava José Ortega y Gasset ja als anys 20, de tal forma que posem l’interès general, i la satisfacció de les necessitats bàsiques dels ciutadans per damunt dels interessos de partit i la identitat de cadascú. La identitat i la religió ens l’hauríem de deixar a casa. El particularisme i el narcisisme maten els projectes col·lectius, i en última instància, el benestar dels ciutadans.
